Publicitat
Publicitat

Ficcions futbolístiques

"Aquesta unió d'escriptors i Barça és una de les més insòlites del món", escriu l'editor Antoni Munné al pròleg de Quan no perdíem mai. A més de comptar amb una àmplia representació d'autors catalans -als sis que hem triat s'hi afegeixen escriptors com Pedro Zarraluki i periodistes esportius com Ramon Besa- hi ha contes de barcelonistes com Juan Bonilla, Juan Cruz, José Antonio Garriga Vela i fins i tot des de l'altra banda de l'Atlàntic: hi ha dues aportacions colombianes -la de Daniel Samper, pare del periodisme d'investigació al seu país, i la de Juan Gabriel Vásquez, guanyador de l'últim premi Alfaguara- i, finalment, dues de mexicanes, D'una tribu de culers que s'imaginava el Barça en una selva espessa d'ultramar, de Jordi Soler, i Lionel Messi: infància és destí, de Juan Villoro.

"Quinze maneres de veure el Barça són una representació ínfima de la multitud blaugrana", explica Munné. Però hi ha unes constants que fan acte de presència: el pessimisme culer, els grans noms, l'orgull de La Masia, les finals fatídiques i l'eix triomfal de Wembley, Roma, París i Wembley. Es troben a faltar més referències als àrbitres i algun episodi que dediqués més atenció a algun president (n'hi ha hagut uns quants que són dignes de tot un conte).

Poc després de recordar "el guia espiritual del barcelonisme escrit: Manolo Vázquez Montalbán", Munné es fa "una autocrítica" quan remarca "l'absència de dones" que signin algun conte. Potser en un segon volum?

Més continguts de