Publicitat
Publicitat

TEMPORADA ALTA

Fabrice Murgia trenca el silenci del desert d’Atacama

La incomunicació contemporània, l’herència no-dita, la soledat, són els grans temes que aquest jove creador aborda als seus espectacles

Children of nowhere se situa a Chacabuco, una antiga mina de sal xilena reconvertida en camp de concentració per a presos polítics després del cop d’estat de Pinochet. El belga Fabrice Murgia ha trobat al desert d’Atacama una història que ressona en la seva pròpia biografia de fill d’immigrants espanyols. L’obra que el Temporada Alta portarà a El Canal aquest dissabte és una reconstrucció documental d’aquella presó on els murs són coberts de poemes però no per parlar del passat sinó del futur: “És un espectacle sobre la fractura generacional, sobre la idea que els joves tenen preguntes, tenen la necessitat de comprendre la seva història, mentre la classe política no té cap resposta”, afirma Murgia.

La incomunicació contemporània, l’herència no-dita, la soledat, són els grans temes que aquest jove creador aborda als seus espectacles a partir de fets i llocs reals (aquí s’han vist Ghost road, Le chagrin des ogres i Notre peur de n’être ). Un teatre polític en què, de nou, utilitza tots els llenguatges escènics: vídeos de testimonis de supervivents i guàrdies, la cantant lírica Lore Binon, l’actriu Viviane De Muynck i el col·lectiu de música clàssics Aton’& Armide. “El que tenen en comú els testimonis és que alguna cosa no s’ha digerit del tot. Hi ha un profund malestar en les generacions més joves -diu Murgia-. I no podem deixar les coses tal com són i quedar-nos en la boira”. Ell vol obrir les cicatrius del passat per curar-les, per sanar els traumes que passen de generació en generació. Els Children of nowhere poden ser fills d’immigrants com ell o fills de Chacabuco, els que han “reconstruir el passat a partir de trossos d’història i no de llibres d’història”, diu.

A l’obra també hi ha poemes de Pablo Neruda i, de fet, Murgia creu que aquest camí poètic és el que seguirà en un futur. “Com a la pel·lícula La vida és bella de Roberto Benigni, necessitem històries, necessitem la poesia per saber que sobreviurem i que al final veurem el cel”.

Les

Més continguts de

le
PUBLICITAT
PUBLICITAT