Publicitat
Publicitat

LLIBRES

Finalista del premi Planeta en només 15 dies

Alba Rivas, amb 25 anys i una malaltia rara que l’ha deixat sorda, va arribar a la final amb el seu debut

552 novel·les d’autors d’arreu del món optaven al premi Planeta 2016, la xifra més alta de la història. Només 10 van passar a la final. Una d’elles es titulava Con un par de alas i anava signada per un escriptor que s’amagava rere el pseudònim de Hope. Dissabte passat, a la gala d’entrega dels premis, va desvelar-se el misteri: Alba Saskia Rivas Molina, una jove de Blanes de 25 anys, era una de les finalistes dels premis literaris més ben dotats de l’Estat. Va assistir a la gala amb la seva germana gran, embarassada de 8 mesos. Cridaven l’atenció: l’Alba era la més jove dels candidats i va resultar que també la més inexperta. Con un par de alas era la primera novel·la que escrivia, i l’havia fet en només quinze dies, això sí, “sense sortir de casa ni per anar a comprar”, recorda. S’havia fet un guió, però ni tan sols el va seguir. Li va sortir a raig, aquesta història “de motivació personal” amb una protagonista que se sobreposa a un desengany amorós. Va enviar l’obra per MRW l’últim dia del termini d’entrega, després de la clàssica crisi amb la tinta de l’impressora.

Però tot això no és el que més va xocar els altres finalistes del premi, tots de “perfils molt diferents”, diu, però la majoria amb vinculació professional amb la literatura -un traductor, un filòleg... recorda-, alguns dels quals ja s’havien presentat abans al guardó mentre que d’altres asseguraven que havien trigat dos anys a escriure el llibre. El més sorprenent va ser descobrir la història de l’Alba, que té una sordesa pràcticament total i altres petites discapacitats físiques per culpa d’una malaltia estranya, la síndrome degenerativa de Brown Vialetto Van Laere. A l’Estat només se’n coneixen dos casos i al món una vuitantena, de manera que hi ha molt poca informació i alhora molt poca investigació sobre aquesta malaltia.

Al final, no hi va haver premi Planeta, però l’Alba assegura que arribar a la final ja va ser molt emocionant per a tota la família, perquè suposa que un jurat que desconeixia el seu cas ha reconegut el seu talent literari, però també perquè és la culminació de l’ esforç de superació gegant que ha dut a terme els últims anys per enfrontar-se a la malaltia.

Sempre li havia agradat llegir, però la seva passió per l’escriptura té molt a veure amb la síndrome. Als 13 anys va patir-ne el primer efecte, la sordesa, que va superar aprenent a llegir els llavis. Però després d’anys d’estabilitat, als 21 va tenir una greu crisi que va començar per una disfàgia i va continuar amb una atròfia muscular general, que la va deixar sense poder caminar, menjar ni parlar. Amb una salut tan fràgil, els metges no li donaven gaires esperances, però ella va lluitar durant dos anys per recuperar-se i va començar a escriure relats en un blog (Infinity-hope.com). L’escriptura va ser el seu refugi i ara vol que sigui la seva vocació: “Em vull dedicar a això”, diu. Ho va tenir clar a l’estiu, quan va fer un curs de prosa poètica a l’Ateneu Barcelonès.

Graduada en infermeria i en secretariat, malgrat que no pugui treballar, la seva inquietud l’ha portat fins i tot a crear una fundació per recaptar fons per a la investigació de malalties rares. Ara afirma que no pararà fins a veure editat el llibre, “sigui en una editorial gran o petita; no ho faig pels diners”, assegura. El seu objectiu, en tot el que fa i escriu, és llançar un missatge d’esperança. A Con un par de alas, la noia abandonada aprèn “de mica en mica a superar-se a ella mateixa” i la seva mare, que és cega, “transmet valentia tot i tenir una discapacitat física”. “Quan escric sempre vull inculcar motivació al lector, intento dir: «Tu pots»”. L’Alba porta hope (esperança) tatuat a l’avantbraç.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT