Fito y Fitipaldis, rock clàssic amb poder de convocatòria

BarcelonaAdolfo Fito Cabrales (Bilbao, 1966) manté un poder de convocatòria a prova de crisi. Acompanyat com sempre pels Fitipaldis, avui actua al pavelló Font de Sant Lluís de València, demà al Palau Sant Jordi de Barcelona i els dies 27 i 28 de desembre al Barclaycard Center de Madrid. I en tots els casos amb les entrades exhaurides. Els concerts formen part de la gira de presentació d’ Huyendo conmigo de mí (Warner, 2014), el retorn discogràfic de Fito & Fitipaldis cinc anys després d’Antes de que cuente diez (2009). Tanmateix, escoltant les noves cançons no sembla que hagi passat tant de temps.

“La referència és el rock clàssic, el so a banda”, diu Fito. I com ja és habitual des que va publicar A puerta cerrada (1999), hi ha admiració pel guitarrista J.J. Cale i debilitat per la poètica del rock urbà, i aquesta vegada amb un homenatge a Javier Krahe, de qui versiona Nos ocupamos del mar. “Jo no he inventat la manera com toco, sinó que vaig a remolc de molta gent del rock’n’roll. No tinc cap medalla a la innovació”, afegeix abans d’insistir en la influència dels clàssics dels anys 70. “És que tot allò que va passar als 80 ara és impossible escoltar-ho, perquè la tecnologia va avançar més que la música”, diu.

L’èxit de Fito y Fitipaldis és d’aquells que arriben de tant en tant, com el d’Extremoduro o Platero y Tú, el grup anterior de Cabrales. O el de Soziedad Alkoholica. Són grups que ben aviat van aconseguir aplegar molts seguidors tot i que no eren precisament els que tenien més suport mediàtic. “Soziedad Alkoholica, a més a més, han tingut molt problemes. Els deien que eren etarres, no els deixaven tocar a molts llocs, i gairebé els enfonsen, però van poder amb tot -diu Fito-. Però no sé per què a uns els surt bé i a altres no, perquè hi ha moltíssims grups que no se’n surten. En el nostre cas, mai no vam tenir com a objectiu omplir el Palau Sant Jordi”.

Dubtes i necessitats

Les lletres del nou disc remenen espais comuns en el cançoner de Fito, sobretot els dubtes. “Sí, sempre parlo de dubtes i de la sensació de trobar-me perdut en un lloc, o contra l’espasa i la paret. Hi ha coses que tinc clares, però també d’altres que no tant. A vegades penso si no hauria d’estar més amb els fills o em plantejo fins a quin punt necessito la música. El meu cap hauria de ser un lloc meravellós perquè tot em va molt bé, però no sempre és així i aleshores és quan surten els dubtes”, explica. Tanmateix, també hi ha una cançó més política, Nada de nada. “No m’agrada fer lletres polítiques perquè no em surten bé, però aquesta vegada està tot tan malament que no volia deixar de parlar-ne”, assegura un músic més partidari dels “fets” que dels “gestos”. Amb els fets ha construït una carrera d’èxit. “Nosaltres autogestionem les gires i no volem dependre de cap patrocinador. Fa deu anys hauria sigut més fàcil agafar els diners d’un promotor o d’una marca, però vam decidir tocar per a 500 persones”, recorda Fito, que viu a Gernika. “Allà hi tinc tot el que busco. Té un punt tranquil, però si em ve de gust un cafè puc baixar al bar. Sóc feliç sortint a córrer al matí, jugant amb els fills i veient alguna cosa a Canal+. No necessito res més”, diu.