Encara que Joan Pera es vesteixi d’Harpagon, Pera queda

BarcelonaL’ avar és una de les obres més grans i més tràgiques de Molière, va escriure Goethe. Sens dubte és una gran comèdia d’embolics amb el rerefons d’un personatge paradigma de l’avarícia que a la fi quedarà reduït als límits de la seva vulgar passió pels diners. És un personatge menyspreable però que fa riure molt. Una magnífica eina per a Joan Pera, de qui ens han assegurat que no el reconeixeríem. Doncs malgrat que s’amagui darrere una barba de Pantalone, en Pera és en Pera. I no se li pot demanar altra cosa, perquè és dels actors que imposen la seva manera d’interpretar a sigui quin sigui el personatge.

El seu Harpagon mostra una manera de fer cobejada durant molts anys però en aquesta ocasió, almenys de moment, se sotmet plenament al text i al joc escènic amb els companys de la funció, sense renunciar, això sí, a la gesticulació i a les inflexions que el recompensin amb el riure dels espectadors, que és el seu gran objectiu.

Per aconseguir-ho compta amb una traducció col·loquial i lleugera de Sergi Belbel que facilita força les coses. I aquesta lluminositat del llenguatge i capacitat per ressaltar el caràcter lúdic de la funció la trobem també en la intel·ligent posada en escena de Josep Maria Mestres i en l’espai escènic de Pep Duran. Tots ens remeten per actituds i maneres a una agradable funció de Commedia dell’Arte. De l’element tràgic que deia Goethe, res de res. El resultat és sens dubte agraït per als seguidors de la comicitat de Joan Pera i també ho serà, diria, per a la resta del públic, gràcies a un conjunt interpretatiu molt notable en el qual destaquen Alba Florejachs, Ricard Farré i Òscar Castellví. Caldrà veure si amb el pas de les funcions Joan Pera segueix evitant les morcillas. A l’estrena només en vaig detectar una.