Jordi Savall: "Els músics necessitem la crítica que ens fa millorar"
El músic d'Igualada inaugura el cicle 'Les idees i el món' a la Pedrera amb una conferència titulada 'L'escolta'
Barcelona'L'escolta' era el títol de la conferència de Jordi Savall que aquest dimarts va inaugurar el cicle 'Les idees i el món' organitzat per la Pedrera i el CCCB. Un dels propòsits era “analitzar quines són les dificultats de la percepció de les obres musicals d’altres èpoques al nostre temps” i alhora valorar la crítica musical a partir de les crítiques publicades arran de la interpretació de la 'Passió segons Sant Mateu' de Bach que va dirigir Savall al Palau de la Música el 15 de març.
En un auditori de la Pedrera ple de gom a gom, Savall va mostrar les seves facultats didàctiques per il·lustrar la primera qüestió, recordant que el 1829 marca l'any 0 de la recuperació de les anomenades músiques antigues. Concretament, en la interpretació de la 'Passió segons Sant Mateu' de Bach a càrrec de Felix Mendelssohn al capdavant de la Sing-Akademie de Berlín. És a dir, pràcticament un segle després que l'estrenés Bach. “En aquell moment hi va haver la presa de consciència que hi havia músiques antigues que eren tan o més belles que les d'aleshores”, va advertir Savall sobre aquest punt d'inflexió. “Abans s'escoltava la música del present perquè es considerava que les músiques antigues ja no eren necessàries”, va afegir. I encara va haver de passar un altre segle perquè es considerés la possibilitat d'interpretar aquelles músiques anteriors al segle XIX amb instruments d'època. El que fa Savall, conscient que “la música només és viva quan sona”, és “un viatge en el temps” per intentar “trobar la bellesa” que hi ha amagada a les partitures, però aportant-ne una interpretació pròpia. “No he volgut portar un cor d'Àustria per cantar la 'Passió', sinó que he buscat una interpretació pròpia, perquè m'agrada crear una música en la qual em reconegui”, va dir.
El relat de Savall va seguir precisant que si bé “tota obra d'art és transcendent i està per sobre del temps, també porta la marca del seu temps”. I això justifica la interpretació amb instruments d'època. Lògicament, la forma no ho és tot, i Savall va insistir que “un intèrpret només pot defensar una música si està convençut de la seva vàlua, de la seva bellesa”. Ara bé, i aquest és el repte que planteja, com es determina que una partitura mereix ser recuperada? “Sempre s'ha fet música a tot arreu, però no totes tenen el nivell artístic. N'hi ha que només eren músiques de circumstàncies. Hem de saber escollir quines són les músiques que hauríem de conèixer”, va dir. I aquí no va establir jerarquies, perquè la clau de tot plegat és que la música transmeti una emoció, i això ho pot aconseguir una cançó popular, una obra per a seixanta veus o una simfonia de Mahler.
En aquest sentit, Savall creu que és important també “obrir-se” a escoltar músiques d'altres cultures, perquè “demanen una altra manera d'escoltar”. Per exemple, quan una espectadora li va preguntar per què s'havia interessant en el plany armeni, Savall va explicar com el va ajudar després de la mort de Montserrat Figueras, i tot seguit va recordar la bellesa de les músiques de populars “creades per la gent per aguantar el patiment, per sobreviure”. “Les músiques populars més belles són les de les cultures dominades: els sefardites, els armenis, els irlandesos”, va afirmar.
Tornant al fil principal, a la raó per la qual les músiques antigues eren oblidades, Savall va recordar que durant el Renaixement, i a diferència d'altres arts, la música no va poder emmirallar-se en els clàssics grecs perquè no hi havia partitures. “Cap música es va poder inspirar en els grecs. Per tant, es pensava que a la música hi havia un progrés”, va dir. O dit d'una altra manera, durant quatre segles la música només tenia sentit com a novetat, i el nou sempre arraconava el vell, tret que es considerés tradició. “Això no passa en altres arts. No podem dir que una pintura de Velázquez és menys interessant que una de Matisse simplement perquè és més antiga”, va assegurar.
Les crítiques a la 'Passió'
La conferència, seguida atentament, caminava inexorablement cap a la segona qüestió: les crítiques a la 'Passió segons Sant Mateu' que va dirigir al Palau de la Música. I aquí Savall, sense abandonar el to didàctic, va ser més arrauxat. Va qüestionar les crítiques desinformades que denoten que el crític no sap què hi ha anat a escoltar. “Sento una frustració com a músic en sentir-me jutjat en coses que no són concretes. Què vol dir que faltava embranzida?”, va etzibar. En representació de la crítica li va tocar el rebre a Jorge de Persia, de 'La Vanguardia', simplement perquè hi era a la Pedrera i va agafar el micròfon per intentar donar la seva visió, tot i que Savall va evitar personalitzar explícitament.
De fet, no hi va haver enfrontament, sinó més aviat lament per part de Savall, decebut perquè considera que aquí “ningú s'adona del que representa tenir un cor i una orquestra de nivell internacional”. “Com a país és decepcionant”, va afegir molest amb “les incoherències de la crítica”. Els aplaudiments del públic de la Pedrera van evidenciar a favor de qui estaven. Tanmateix, Savall va reconèixer que “els músics necessiten la crítica que els fa millorar” i va demanar que “el crític concreti una mica més i que reflecteixi l'atmosfera del concert, la reacció del públic”.
La xerrada, just quan entrava en un to més distès i obert al diàleg, es podia haver allargat qüestionant el joc de vanitats establert entre crític i artista, la utilitat de la crítica per a l'espectador o les dificultats de la crítica per fer-se un forat prou ampli als mitjans, però el temps s'acabava. El debat segueix obert.
