Publicitat
Publicitat

Música

"La historiografia de la música pop d'aquest país comença als 80 i això ha deixat víctimes pel camí"

El director Jordi Turtós acaba d'estrenar el documental 'To de re per mandolina i clarinet', que defensa la rellevància musical de l''Ona Laietana'

Orquestra Mirasol, Secta Sònica, Música Urbana o La Companyia Elèctrica Dharma són noms propis de l'anomenada 'Ona Laietana', l'etiqueta amb què s'identifica el rock que va bullir a la Barcelona dels anys setanta. El documental 'To de re per mandolina i clarinet' de Jordi Turtós, estrenat al Festival In-Edit i produït per Televisió de Catalunya, recupera la memòria d'aquells dies. El seu director, Jordi Turtós, defensa la importància d'aquells anys en què els grups catalans es van voler posar a l'alçada de grans del rock com Led Zeppelin o Frank Zappa. A més, lamenta que la historiografia de la música pop del país "comenci als anys 80, deixant moltes víctimes pel camí".

Què significa el nom del documental?

És el títol de la primera cançó del primer disc de l'Orquestra Mirasol, és a dir, del primer àlbum del moviment anomenat 'Ona Laietana' i la seva porta d'entrada. El documental és l'intent d'explicar una història que no ha estat explicada, o que quan ho ha estat, s'ha fet de forma esbiaixada i poc viscuda.

I què és el que va passar?

Els músics del rock progressiu, després de cinc anys de tocar de manera imitativa (Hendrix, Led Zeppelin...) van començar a ser més propis. Van introduir elements de la seva cultura mediterrània i l'arrel llatina: instruments procedents de la festa, de la cobla, tot en un context en què l'escena jazz dominava i per tant mantenint l'esperit progressiu. Orquestra Mirasol, Secta Sònica, Música Urbana, Barcelona Atraction, i també Jaume Sisa i Pau Riba, tots ells van col·laborar a crear una música pròpia d'aquesta ciutat, una sonoritat identificativa. Va ser una època molt més important del que ha transcendit...

Creus que aquell moviment ha caigut massa en l'oblit?

I no només ha caigut en l'oblit. També el moviment progressiu dels primers grups pop (Sirex, Mustangs, Salvajes...), la música de la postguerra al Paral·lel... És a dir, la historiografia de la música pop d'aquest país comença als anys 80 i això ha deixat moltes víctimes pel camí. Malauradament el rock català dels 90 ha col·lapsat d'alguna manera la visió històrica del que hi havia al darrera i de la qual ens hem de sentir orgullosos.

Però no és del tot cert que no es miri enrere...

Sí, ens recordem de la tradició de la nova cançó, que és fantàstica. Però fixa't que l'Ona Laietana coincideix amb el millor moment de la nova cançó. Músics com Llach o Ovidi Montllor tenien un públic que també anava a veure la Dharma o Frank Zappa. Era una generació absolutament eclèctica, com poques n'hi ha hagut. És una època molt vital on se senten les bases de moltes coses que vindran a posteriori.

Més continguts de