Publicitat
Publicitat

LITERATURA

Karl Ove Knausgård, l’escriptor que ens roba les nòvies

L’autor noruec ha visitat Barcelona per parlar de les memòries amb què ha fet furor a tot el món

“Quan vaig fer 40 anys vaig patir la mateixa crisi que moltes altres persones, però en comptes de comprar-me una bici, de fer caiac o d’escalar muntanyes em vaig posar a escriure La mort del pare ”, explicava Karl Ove Knausgård (Oslo, 1968) ahir al migdia, amb un sentit de l’humor que cinc anys enrere, amb motiu de la seva primera visita a Barcelona, no es va filtrar en cap de les seves respostes. En aquells moments, Knausgård presentava el primer volum en castellà -gentilesa d’Anagrama- del sextet autobiogràfic amb què s’ha guanyat una repercussió insospitada: el fenomen tot just començava a tenir ressò internacional, si bé a Noruega l’aparició dels primers tres volums el 2009 havia anat acompanyada d’un rebombori considerable, que el va convertir en una celebritat.

Vaig fer els dos primers llibres pensant que no li importarien a ningú -recordava l’escriptor-. Creia que podia escriure el que volgués sobre qui volgués. Llavors va venir tota la repercussió mediàtica, perquè una part de la meva família va dir que havia exagerat episodis... La meva vida es va convertir en un infern”. Ha calgut gairebé una dècada perquè Knausgård hagi pogut pair la controvèrsia del seu sextet autobiogràfic, del qual se n’han venut més d’un milió d’exemplars només en noruec i que es troba en procés de traducció a 25 llengües. Fa cinc anys el seu posat era taciturn. Bevia cafè a batzegades i va estar a punt d’interrompre la roda de premsa per sortir a fumar. El Knausgård d’ahir havia acceptat la condició d’estrella literària. També d’icona sexual. Es va deixar fotografiar els minuts que calgués al pati del CCCB. No es va despentinar ni es va descordar l’americana tot i la xafogor. A la tarda, va portar amb estoïcisme els rampells d’alguns dels seus lectors, convertits en fans, que reclamaven, a més de la signatura d’algun dels volums, l’inevitable selfie per penjar-la a les xarxes socials.

A l’hora de respondre a les preguntes, en cap moment es va sentir contra les cordes. Sobre la polèmica amb Siri Hustvedt, que ha dedicat un assaig a la misogínia literària del noruec, va donar la seva versió: “Quan ella em va preguntar per què cito tan poques escriptores al llarg de les 3.600 pàgines de La meva lluita li vaig dir que no entenc la literatura com una competició -va explicar-. Les meves lectures no són paritàries. Si he llegit més homes, és lògic que als meus llibres hi citi més homes. Hustvedt va entendre que per a mi les dones no eren competència. Va ser un malentès”. En relació als problemes amb la família paterna va recordar que “no hi ha llocs vetats per a la literatura” i que en cap cas es va deixar portar per una motivació egoista: “Els llibres que escric no són més importants que la meva vida”.

De fet, per trobar la motivació inicial de La meva lluita cal recórrer a la primera novel·la de l’autor, Ute av verden ( Fora del món, 1998), on construeix un relat -de ficció- sobre el seu pare. Kai Åge Knausgård va morir abans de poder llegir el debut del seu fill petit: l’alcoholisme havia acabat amb la seva vida aquell mateix any. En aquell context, la frase “ només els fracassats es converteixen en escriptors” tenia un sentit més evident que quan la va pronunciar ahir, transformat en hype literari que fins i tot ha motivat un adjectiu derivat del seu cognom, knausgardià : “No em puc imaginar què deu voler dir, però segur que és una cosa depressiva”, va especular.

Una ferida convertida en llibre

L’escriptor va arrossegar la ferida de la mort del pare durant anys, fins que va trobar la manera per escriure’n. Entremig va publicar una segona novel·la, En tid for alt ( Hi ha temps per a tot, 2004), “sobre els àngels i la Bíblia”. La diferència entre el pare que apareix en la ficció i el que batega a La meva lluita és senzilla: “A la novel·la, els elements autèntics estaven supeditats a l’objectiu principal, que era la història que volia explicar -va reconèixer-. Al sextet autobiogràfic el pare és tal com era, hi ha una connexió amb la realitat. Si hi penso ara em fa l’efecte que transformar el pare en ficció era menys perillós que convertir-lo en el motor de La meva lluita ”.

Knausgård és conscient que amb els llibres de memòries va caure en la seva “pròpia trampa”, perquè va exposar tantes intimitats que se li feia difícil “demanar a la premsa” que necessitava distanciar-se “de la vida pública”. L’autor que va passar per Barcelona el 2012 encara no acabava de digerir la fama. El d’ara sap que l’èxit és un peatge per poder seguir escrivint -després d’un assaig sobre Munch prepara una novel·la- i ampliant el “catàleg idealista” de la seva pròpia microeditorial, Pelikanen. “ No m’he curat de les coses que m’espanten -va admetre-. Però ara en puc parlar. No soc una persona ni pitjor ni millor que la que va començar a escriure La meva lluita. Tampoc soc més pràctic. L’escriptura no és terapèutica”.

“Un hipnotitzador”

Així i tot, hi ha lectors que connecten de seguida el que han llegit de Knausgård amb la seva experiència personal. “Avui un home que no coneixia de res m’ha abraçat abans de dir-me que a ell també se li havia mort el pare”, va explicar al CCCB a la tarda, durant la conversa amb Antonio Lozano, que el va descriure com un “hipnotitzador”. “ Quan ets escriptor has de ser capaç de posar-te en ridícul amb la teva literatura -va dir en un altre moment-. No té res a veure amb una perspectiva acadèmica, que vol tenir-ho tot sota control sempre, fingint sofisticació i complicació”.

L’autor va reconèixer també que després d’escriure La meva lluita es va adonar dels paral·lelismes entre la seva vida i la del seu pare. “Ell es va casar per segona vegada als 40 anys i va començar a beure per sentir-se lliure”, va dir. Per sort, Knausgård va optar per resoldre la crisi personal endinsant-se en un bosc d’on ha tret milers de pàgines que segueixen seduint lectors arreu. També guanyant-se veus contràries. “ No llegeixo mai cap crítica ni res del que s’escriu sobre mi -va dir-. De fet, avui és el primer cop que em diuen que soc un escriptor sobrevalorat”. Un cop acabat l’acte, va signar exemplars dels seus llibres a més de 200 lectors després de sortir a fumar. Estampava el nom i la data. No hi havia temps per a la intimitat.

'Dies de pluja', la cinquena peça del sextet

Publicada el 2010 en noruec, Dies de pluja és el cinquè llibre de La meva lluita, on Knausgård recorda els 14 anys que va viure a Bergen. Hi va arribar l’any 1988 -a punt de fer 20 anys- com un dels estudiants escollits per estudiar a l’Acadèmia d’Escriptura. És el més jove del grup i està obsedit per escriure una “gran novel·la”. Entre els seus “herois literaris” del moment hi ha Knut Hamsun, Charles Bukowski i James Joyce. Dies de pluja (L’Altra / Anagrama) explora els primers anys de l’edat adulta de Knausgård: a més de literatura hi ha noies, amics, tabac i molt d’alcohol. L’autor va assegurar ahir que el va escriure en vuit setmanes.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT