Entre Larsson i House: el fenomen suec de novel·la negra més televisiu
Els guionistes de ‘The bridge’ arrasen amb la saga de l’investigador Bergman
MadridMichael Hjorth (1963) i Hans Rosenfeldt (1964) es van conèixer fa vint anys treballant com a guionistes i productors per a la televisió sueca. De seguida van connectar i van veure que junts podien donar més, com històricament ha passat amb una sèrie de tàndems literaris suecs. Fa una dècada finalment es van posar mans a l’obra per llançar la primera sèrie de televisió junts. El seu primer fill naixia el 2009: Sebastian Bergman, un reputat psiquiatra criminal amb una intel·ligència fora de sèrie, però amb un caràcter més que difícil, turmentat per un passat negre. Un home que resol casos amb la seva sagacitat en lloc dels punys i les pistoles. Però el guió va topar amb el no rotund d’un directiu d’una cadena sueca. La història no valia, va opinar. Malgrat la negativa, els dos guionistes no es van donar per vençuts i van decidir entrar en un terreny desconegut: convertirien el guió de 68 planes en una novel·la de més de 500, Secrets imperfectes (Columna / Planeta).
“Va ser un experiment, molt dur però també molt divertit”, explica Hjorth. Bergman no va tardar a fascinar els lectors i avui ja s’ha convertit en l’últim fenomen de la novel·la negra sueca. Amb la força de Stieg Larsson, l’atractiu del personatge del doctor House, la sorpresa argumental de Dan Brown i la intriga de Twin Peaks, arriba per primera vegada a Espanya després d’haver sigut traduïda a 34 idiomes. Però la història no acaba aquí, Hjorth i Rosenfeldt ja han escrit fins a cinc novel·les de la saga i no tenen intenció, de moment, de donar-la per acabada. Fins i tot s’ha adaptat a la ficció televisiva, tornant al gènere per al qual va néixer.
Rosenfeldt és un dels principals guionistes de Suècia i és el creador de la sèrie The bridge, que s’emet en més de 170 països. Hjorth també escriu per a la televisió i ha convertit en guions de pel·lícules algunes novel·les del també suec Hanning Mankell protagonitzades per l’inspector Kurt Wallander. Una trajectòria que es veu plasmada en la seva saga: tots dos coneixen els mecanismes que mantenen l’espectador pendent de la trama criminal. Cada capítol, traçat com si fos un episodi d’una sèrie, acaba de manera que el lector vol devorar el següent. Tant els diàlegs com les descripcions beuen directament del llenguatge cinematogràfic.
La veu de l’assassí
“Aquell home no era un assassí. S’ho anava repetint a si mateix mentre arrossegava el noi sense vida pendent avall: «No sóc un assassí»”. Així comença la novel·la: amb la veu de l’assassí i una mort brutal. La policia troba el cos de Roger Eriksson, un noi de només 16 anys, amb més de vint punyalades i sense cor. Bergman acabarà enfangat en un thriller policíac amb aires de drama familiar. “A diferència de Larsson, nosaltres som tradicionals. Bevem de la novel·la negra tradicional i no tenim la voluntat de parlar d’un tema superior: de descriure la societat sueca”, explica Rosenfeldt.
El gran atractiu de la saga, per a ells, és la profunditat psicològica de tots els personatges i, sobretot, de Bergman. Tots dos somriuen quan se’l compara amb el doctor House, però defugen el cinisme del protagonista de la sèrie nord-americana. “Volíem una persona molt complicada, que pot resoldre crims però al mateix temps és incapaç de resoldre la seva pròpia vida”, assenyala Hjorth. “Però creiem que la diferència és que House és només cínic, mentre que Bergman és una persona que es castiga a ell mateixa per no haver pogut salvar la seva dona i la seva filla. Creu que no es mereix la felicitat”, apunta al seu torn Rosenfeldt.
A Secrets imperfectes no hi ha cap heroi. Bergman té tants defectes que és molt fàcil odiar-lo. Però els secrets tant del protagonista com de la víctima fan de la novel·la un joc de nines russes. Hjorth i Rosenfeldt, orgullosos de la traducció al català, confien que la saga arribi aquí per quedar-s’hi. Per al setembre ja està prevista la traducció del segon títol de la sèrie.
