L’artista que feia porno amb el seu col·leccionista
BarcelonaSegur que el marxant d’art Friedrich Petzel mai havia rebut una petició similar. L’artista nord-americana Andrea Fraser (Montana, 1965) li va demanar al seu galerista de Nova York que busqués un col·leccionista d’art perquè li comprés una obra singular que es comprometia a dur a terme: un vídeo pornogràfic d’ella mantenint relacions sexuals amb el comprador. Va trobar candidat i la primera còpia del DVD va ser per al col·leccionista. Untitled (2003) és un vídeo de 60 minuts en pla fix i sense so en què es pot espiar la trobada de la parella al Royalton Hotel de Nova York. Aquesta és una de les trenta obres -la més sorprenent- que es poden veure a l’exposició L’1%, c’est moi,que el Macba presenta fins al 4 de setembre, la primera retrospectiva que es dedica a l’Estat a un dels referents de la crítica institucional al món de l’art.
A Fraser encara l’incomoda abordar alguns aspectes de la producció d’ Untitled, com per exemple què va cobrar -nega que fossin 20.000 euros, com corre per internet- però justifica la peça com una “metàfora de la venda de l’art”, de les desigualtats pornogràfiques que posa en evidència aquest món, i fins i tot de “les fantasies que poden existir entre els artistes i els compradors”. Fraser defensa que ella era la propietària de l’obra i, per tant, qui en tenia el control i explotava el col·leccionista: “Estava fent més de pornògrafa o artista que de prostituta”.
Aquesta és sens dubte la peça més explícita -el museu fins i tot alerta els visitants que entrin a la sala- però no és l’única performance crítica amb la dimensió econòmica de l’art. Un altre vídeo mostra quant triguen els patrons del MoMA a guanyar el mateix que el treballador més ras del museu: un triga 30 segons, un altre 2 minuts i el que necessita més temps triga 32 hores. “El preu de l’art puja no a mesura que augmenta el PIB d’una societat, i per tant tothom és més ric, sinó a mesura que els ingressos es concentren”, afirma Fraser. El títol de la mostra, de fet, mescla la referència a l’expressió de Lluís XIV “ L’État c’est moi ” amb “l’1% de superrics, que són com la monarquia absoluta global”, explica.
Andrea Fraser va començar la carrera artística als anys 80 reproduint els quadres de museus com el Met i superposant-hi missatges publicitaris. Així es va anar apropiant del llenguatge dels museus, no només dels textos de mà o de les cartel·les, també de les visites guiades. Bona part de les peces exposades són vídeos de performances. A Little Frank and his carp (2001) Fraser segueix tot el que diu l’audioguia del Guggenheim de Bilbao per mostrar com el museu institucionalitza uns valors i dicta com s’ha de consumir l’art.
Als 90, amb els booms de les biennals i fires d’art, l’artista es planteja “com l’art es converteix en un producte comercial i un motiu de turisme global”, diu Hiuwai Chu, comissària de la mostra juntament amb Cuauhtémoc Medina. A la Biennal de São Paulo, Fraser va exercir de periodista per abordar el neocolonialisme i la globalització, i a Official Welcome interpreta ella sola vuit personatges arquetípics del món de l’art per posar-los en evidència.
L’artista no troba contradiccions en el fet de fer crítica de les institucions artístiques des de dins, al contrari: “Només et pots comprometre amb un projecte si hi tens relació. No les vull destruir [les institucions artístiques], vull contribuir al seu desenvolupament. Si no, només em dedicaria a assenyalar amb el dit”.
