Publicitat
Publicitat

Gargantua es pixa sobre els sorbonesos i Rabelais es pixa en els límits mentals

L'eixugaculs i altres subtilitats

Que l'intel·lecte ens eleva i el cos ens lliga a l'animalitat és un mesura higiènica que ja no funciona. Però quan Rabelais va escriure Gargantua i Pantagruel era de gran utilitat. El cos com a temptació i alhora bidó de funcions innobles. I entre aquestes paradoxes va aparèixer l'escriptor francès, que per demostrar el talent del seu personatge va convertir-lo en l'inventor de l'eixugaculs. No d'un teorema matemàtic ni d'una via mística d'accés a Déu. Gargantua, als cinc anys, va descobrir que la manera més senyorial d'eixugar-se el cul era retenint un ocell entre les cames. I va deduir que no era el nèctar, sinó l'efecte del plomall a l'anus, el que satisfeia els déus. Meravellat per la troballa, el seu pare volia instituir-lo doctor en gaia ciència. La cara dels acadèmics en llegir aquest passatge l'any 1534 devia ser un poema adolescent, ridícul de tan encès. Però Gargantua i Pantagruel , editat ara en català per Laertes, no és un recull d'estirabots. Per aconseguir la fusió total del grotesc i el sublim, d'erudició i folklore, cal un talent extraordinari. Cal una idea d'home integral, molt rara al seu temps. I cal, per ridiculitzar certs autors amb tanta gràcia, haver detectat els principis fràgils que en sostenen l'argumentari.

Com Gargantua es pixa sobre els sorbonesos, Rabelais es pixa en els límits mentals que imposen la superstició religiosa i el catecisme escolàstic. Gargantua i Pantagruel són dos gegants, però a diferència dels obesos actuals -flonjos per deixadesa d'ànim- són el símbol de l'home que s'ha superat a si mateix. Creixem de manera sorprenent quan explotem els nostres talents i ens convertim en el propi centre de referència. Rabelais, mestre d'estils i del llenguatge, és tractat d'amoral. Però els seus personatges funden l'abadia de Thélème, una comunitat ideal regida per un únic lema: "Fes el que vulguis". Rabelais insinua que només les prohibicions ens apropen al vici. Però que, amb llibertat i una instrucció humanista, tots tendim a la virtut. Parla seriosament? Qui sap. La veu dels ironistes s'escapa per fer parlar la pròpia. Avui ens rabegem llegint sobre l'Holocaust, desgràcies variades i orgies barbàriques, però l'eixugaculs de Rabelais continua escandalitzant. Som éssers espirituals que es maten, pateixen i follen com mai però que de cul, curiosament, encara no en gasten.

Més continguts de