L’elegància ‘mod’ de Paul Weller a Pedralbes

BarcelonaQuè fa un heroi de la classe obrera britànica passejant la seva guitarra enfurismada per l’Upper Diagonal? Si et dius Paul Weller, t’han declarat padrí del moviment mod, vas liderar els mítics The Jam i The Style Council i ja fa 25 anys que publiques discos memorables en solitari, aleshores és que t’han contractat per tocar a l’exclusiu Festival Jardins de Pedralbes. En un escenari idíl·lic, doncs, van confluir -paraula de moda- dos tipus d’elegància: la de camisa i americana estiuenques amb la dels polos Fred Perry cordats fins al botó de dalt. I els mods, ja granadets, són els que es van mostrar més entusiastes davant l’impecable actuació d’un Weller insubornable.

De fet, un fan calb i més aviat grassonet que semblava anglès va catalitzar durant bona part del concert l’energia continguda d’un públic limitat pels seients. A la segona cançó, l’explosiva Long time, ja va saltar de la butaca. Necessitava ballar. Se sabia totes les lletres i era en un concert de rock’n’roll, què caram! La gent, lluny de recriminar-li l’actitud, va anar-lo imitant. Una parella es va posar a ballar davant del cantant durant la balada romàntica You do something to me -del disc de 1995 Stanley road, del qual van sonar unes quantes cançons- i, ja cap al final, es va acabar aixecant tothom. Fora cotilles. Weller havia aconseguit transformar l’espai amb un repertori sòlid, molt basat en la seva carrera en solitari i en el nou disc Saturns pattern (2015) i poques concessions: no va sonar Town called malice dels Jam però sí Start!

Maduresa rockera

Les dues bateries del sextet subratllaven la contundència d’un grup que tampoc descuidava els detalls, amb imaginatius arranjaments de guitarra, teclats, efectes i harmonies vocals que engrandien el conjunt. Rock clàssic, blues arrossegat, pop orquestrat… tot passat per l’elegant personalitat d’un músic incapaç d’escriure una cançó dolenta i que ha sabut reconvertir l’arrauxada energia juvenil en una maduresa rockera que es reivindica des del present. Weller va demostrar la seva classe assegut al piano, encenent una cigarreta durant els solos dels músics o maltractant de valent la guitarra. Fins i tot tics rockistes com els solos de bateria van sonar elegants i mesurats; és la signatura d’un Weller guapo, atlètic i amb tots els cabells al cap.

El fan calb i grassonet de Weller estava exultant. I n’hi havia més com ell: majoritàriament homes, fregant la seixantena i invocant inoblidables gresques de joventut. En volien més i, de fet, els bisos podrien haver sigut més apoteòsics, però després d’una hora i mitja ja n’hi havia prou. L’elegància no s’ha caracteritzat mai per l’excés.