Publicitat
Publicitat

NOVETAT EDITORIAL

Juan Bonilla reivindica el llegat literari de l'escriptor

"L'enemic fonamental de Terenci Moix va ser ell mateix"

L'escriptor gadità Juan Bonilla publica El tiempo es un sueño pop (RBA), un recorregut per la vida i la literatura de Terenci Moix. L'obra alerta del ràpid oblit a què s'ha sotmès la narrativa de l'autor barceloní.

"L'enemic fonamental de Terenci Moix va ser ell mateix", diu convençut Juan Bonilla. Nou anys després de la mort del gran renovador de la literatura catalana als 60, hi ha un risc que ara Bonilla denuncia: que la força de la seva potent personalitat acabi difuminant la petjada literària.

"La seva importància com a gran personatge de la nostra vida cultural i social va ser tan gran que podria anul·lar la seva obra, que mereix ser vivificada", assegura l'escriptor i periodista gadità, després de mesos de submergir-se i amarar-se de la prolífica producció literària de Terenci Moix (1942-2003). L'oblit "accelerat" no és un fenomen estrany en aquells creadors amb tanta projecció mediàtica que pot acabar condemnant, involuntàriament, les seves novel·les i assajos en un "apèndix" d'ells mateixos. Per tant, hi ha el perill que quan mor, l'obra també s'esborri. Ara bé, l'autor d'El tiempo es un sueño pop creu que en el cas de Terenci Moix és especialment "injust" perquè es tracta d'un "referent de la literatura catalana" indiscutible.

Responsabilitat catalana

Segons Bonilla, llibres com Món mascle , El dia que va morir Marilyn i El sexe dels àngels són puntals de la creació literària en català del segle XX. En canvi, admet: "Podem discutir si és o no és un autor fonamental de la literatura castellana".

Per això, fruit de l'impuls reivindicatiu per situar les coses a lloc, l'autor recorda un episodi que a ell li sembla molt significatiu del poc impacte que té en les noves generacions el llegat del barceloní. I de com això és més marcat a Catalunya. Explica que quan la literatura catalana va ser la convidada d'honor a la Fira de Frankfurt, l'any 2007, el diari El País va demanar a crítics i escriptors que votessin les cinquanta obres cabdals escrites en català. Cap de les novel·les de Terenci Moix va rebre ni un sol vot.

"De la mateix manera que va ser un personatge molt estimat, també va ser molt detestat, sovint pels mateixos que l'havien elogiat com a noi graciós de la literatura catalana. Quan van veure que no només frivolitzava amb gladiadors i contes gòtics sinó que també entrava als budells de la societat catalana, es va convertir en un testimoni incòmode i van aplicar-li la llei del silenci", afirma.

En tot cas, Bonilla té clar que no hi va haver dos Terencis en funció de quina llengua fes servir per expressar-se. Hi va haver només un escriptor autodidacte, capaç de barrejar amb precisió "alta i baixa cultura", culte, que es convertia en pocs mesos en un veritable erudit sobre qualsevol tema que l'entusiasmés. "La seva mitomania era la seva manera d'estimar", afirma ara el biògraf, que amb aquest text va guanyar el premi Gaziel 2011.

La literatura correctora

"Per què ha d'escriure algú la meva biografia si ja l'he escrita jo?", es preguntava fa anys Moix, provant de convertir la seva obra en un mirall, un autoretrat. Bonilla creu que tenia raó a mitges: "La literatura era el seu refugi, el lloc on se sentia segur i que li servia per corregir la realitat. Per això els seus protagonistes eren alts, guapos i universitaris".

Més continguts de