Publicitat
Publicitat

TEATRE

La companyia madrilenya presenta al Lliure una arriscada creació sobre la fragilitat de l'ànima

L'excel·lent salt al buit d'Animalario

Ens resultava estrany que Animalario només oferís cinc funcions del seu últim espectacle, perquè després del gran èxit d'Urtain compten amb un públic fidel. Després de veure Penumbra, l'estranyesa es va diluir perquè estem davant d'un espectacle molt exigent per a l'espectador, al qual se li sostrauen els codis lògics per accedir al que està veient i escoltant.

Estem davant d'una creació genuïna, sense un suport dramàtic textual ni referencial preexistent, covada a peu de sala d'assaig i que renuncia deliberadament a resseguir els passos que han fet d'Animalario una de les grans companyies del nou teatre espanyol. Penumbraés un salt al buit. Segons ens diu el director, Andrés Lima, penumbra va ser la primera paraula que va pronunciar en iniciar-se el procés, a la qual va seguir una pregunta: què és el que us fa més mal? És tractava de treballar sobre el dolor, eminentment anímic, i fer-ho a la llum d'una penombra interior que desdibuixa les formes i trasbalsa el sentit de la realitat. Molt a prop del somni. I el somni dolorós deriva en malson.

Preguntes sense resposta

A Penumbra no hi ha una història ni un sentit narratiu, sinó un espai imaginat en què el que és concret i el que és intangible es donen la mà. L'excel·lent escenografia de Beatriz San Juan no deixa lloc a dubtes. Una petita casa d'estiueig vora la platja, envoltada d'uns plàstics translúcids que la poden devorar a ella i als seus habitants. I que ho faran.

Hi ha una família clàssica amb la mare (superba Nathalie Poza), el pare (sorprenent Alberto San Juan) i el nen, aquí un titella conduït sense infantilisme per Luis Bermejo. I l'estrany, el possible manipulador de tot plegat, Guillermo Toledo. La família es prepara per anar a la platja, però el pare té un malson. Ha de córrer a veure la seva mare, sempre tancada amb el marit veient la televisió. Uns pares que recorden el matrimoni Nagg i Nell de Fi de partida, de Samuel Beckett, tancats en bidons. El text de Juan Cavestany i Juan Mayorga, que tornen a treballar junts des d'Alejandro y Ana, està farcit d'incerteses, de preguntes sense resposta o de respostes que es formulen abans que la pregunta en un exercici d'expressió del desconcert, de la dificultat d'expressar les pors amb paraules. És un text que, més enllà dels referents personals dels dramaturgs, s'ancora en el contrasentit del món dels somnis. Tot i que el conjunt, a la fi, dibuixi una aproximació a l'ànima.

Aquesta descomposició del discurs es complementa magníficament amb la gestualitat dels intèrprets, lliurats a un joc expressiu en què conviu la desesperació amb la mecanicitat d'uns autòmats. La direcció d'Andrés Lima és de pulcritud i llibertat expressiva extrema: revesteix la funció d'un atractiu pertorbador, resolt amb un brillant final teatral. Lliurin-se sense reserves a aquesta excel·lent proposta.

Més continguts de