L’exili del circ i la jubilació dels elefants del Ringling

Crític TeatralDissabte se celebra el Dia Mundial del Circ i els artistes del nostre país han organitzat un munt d’activitats que culminen al Parc de la Ciutadella. Naturalment, també hi ha un manifest, escrit per Jorge Albuerne, de to reivindicatiu i prosa literària gens circense: “...no hi ha risc més alt que el de callar el que un sent, o tancar els ulls enfront de les injustícies... malgrat que jugar-nos la vida en els nostres aparells dia rere dia podria semblar-nos suficient”.

Fruits de temporada. Si la lluita de la cultura per sobreviure al món de l’economicisme totalitari és anguniosa, la del circ (hi podríem afegir la dansa) evoca la resistència del herois de Numància. És cert que s’ha avançat per donar-li visibilitat i potenciar-ne la creació i exhibició -cal dir que sol tenir un gran èxit de públic-, però també ho és que els resultats encara són molt minsos i que els suports de les administracions, amb pla de la Generalitat inclòs, resulta insuficient i arriba a poc més que per plantar llavors i recollir fruits de forma esporàdica. Un altre tema important és la precarietat de l’ensenyament de les arts del circ. Així és difícil formar professionals.

Adéu, Dumbo! I parlant de circ, cal dir que el més gran del mon, el Ringling Bros. and Barnum & Bailey, ha decidit jubilar els seus elefants asiàtics a partir del 2018 i cedir així a les pressions de grups animalistes i legislacions que prohibeixen l’exhibició d’animals salvatges en un escenari. De fet, el Ringling acaba de suspendre la gira 2015 a Mèxic per això. Curiosament, el propietari s’ha preocupat sempre molt dels elefants, fins al punt que el 1995 va obrir una reserva de conservació i estudi de paquiderms a Florida amb una colònia de més de 30 exemplars. I cadascun costa 65.000 dòlars a l’any. Allà acabaran els 13 últims elefants de l’espectacle més gran del món el 2018.