“L’orgue no és un instrument de Déu ni per a especialistes”

BarcelonaL’organista nord-americà Cameron Carpenter (Pennsilvània, 1981) és poc amic del “fetitxisme historicista”. “L’orgue és un instrument per mirar endavant, no enrere”, va dir Carpenter ahir al Palau de la Música, on actuarà aquest vespre. Tampoc li agrada la sacralització. “L’orgue no se salvarà de la crisi parlant de ximpleries pseudoreligioses com les que acostuma a dir la comunitat relacionada amb l’orgue”, afegeix.

I encara rebla el clau burxant l’elitisme. “Dir que el més important és la qualitat, no la quantitat, és elitista. És la frase dels que quan no va gent als concerts es consolen dient que els que hi van són espectadors de qualitat”, etziba, i fa notar també “l’arrogància” de qui pretén mantenir l’orgue en territori sagrat. “L’orgue no és de Déu, ni per a especialistes ni per a minories. L’orgue és de la gent, i és massa important per deixar-lo a les mans dels organistes. És un instrument dels homes, de la ciència, i així n’hem de gaudir”, insisteix Carpenter.

El director artístic adjunt del Palau de la Música, Víctor García de Gomar, descriu Carpenter com “un intèrpret extraordinari i un gran arranjador sota la pell d’un enfant terrible ”. Certament, la imatge de l’organista, el seu pentinat amb cresta, i la seva concepció de l’espectacle fan pensar en una mena d’arrauxat, un iconoclasta que profana la solemnitat clàssica de l’orgue amb pop i jazz. Ell mateix n’ha alimentat la llegenda batejant una composició pròpia com The scandal, publicant un disc titulat Revolutionary i advertit contra l’adoració irracional. “Considerar l’orgue com a finalitat en ell mateix és el que està matant l’orgue, ja que creure que l’orgue té valor per ell mateix és un error colossal”, assegura Carpenter, un músic interessat sobretot en “la interpretació i l’espectacle”.

La màquina més sofisticada

Tanmateix, també fa una defensa aferrissada de l’orgue: “No hi ha cap instrument més important. Sempre ha sigut a l’avantguarda de la tecnologia humana. Fins a la invenció del telèfon, l’orgue era la màquina més sofisticada creada per l’home”, explica. Aquesta consideració justifica, segons Carpenter, que la tecnologia segueixi contribuint a l’evolució de l’instrument. I sempre que pot recomana els orgues digitals que fabriquen Marshall & Ogletree, uns constructors de Boston. Això sí, adverteix que no paga la pena gastar-se “quatre, cinc o sis milions d’euros encarregant la construcció d’un orgue que només apreciaran cent persones” o que només el faci servir puntualment un director. “Un orgue ha de poder tocar tota mena de música”, diu Carpenter, que recomana “la cooperació” entre organistes i constructors per “compartir informació” i crear “un instrument estandarditzat per augmentar la rellevància de l’orgue”.

En el concert d’avui, Carpenter tocarà l’orgue del Palau de la Música. En principi, el repertori inclourà Funérailles, de Liszt, i Fantasia i fuga en sol menor BWV 542 i Trio Sonata en sol major BWV 530, de Bach, però no es pot descartar cap sorpresa. “No he vist l’orgue del Palau, i el repertori és un suggeriment que intentaré honorar, però no puc prometre res”, diu Carpenter, un músic que no té cap problema a l’hora de transitar camins al marge de l’academicisme.

“A vegades hi ha gent que pensa que aplico una fórmula, però no és així. A mi no m’interessa tocar res si no m’obsessiona i em captiva cadascuna de les notes”, diu. Aquest efecte captivador el pot trobar en Bach i en una peça de jazz o de pop. “La música és sobretot entreteniment”, conclou Carpenter, un enfant terrible sense pèls a la llengua.