Publicitat
Publicitat

L'únic que compta és que segueixis escrivint, amb calma i amb constància

L'ou com balla

Ninons, avui he rebut carta teva; no sé si ha estat el capítol de La plaça del Diamant que hi has inclòs o La flauta màgica, de Peter Brook, que vaig veure fa un parell de dies i que encara em té mig commocionat, però la veritat és que les dues coses m'han animat, cosa que em convenia, perquè això és infinitament ensopit. Avui, a més, ha fet una xafogor espantosa. Sort del Redoxon! Quan ha afluixat una mica la calor, he sortit a passejar i m'he acostat al claustre de la Catedral per veure l'ou com balla. He pensat que potser mirant-me'l em passaria l'enrabiada. Quina bestiesa, oi? Evidentment, no ha estat així, perquè no he pogut deixar de pensar en el munt de coses que, a Catalunya, se segueixen fent amb mig elàstic: t'adjunto un manifest que han signat uns quants escriptors contra el tancament de la Institució de les Lletres Catalanes. Potser una signatura teva hi farà patxoca i n'elevarà el nivell. Ah! I si un dia d'aquests, quan surtis a fer un volt pels corriols de Romanyà, ensopegues amb una moto, sàpigues que també haurà estat gràcies a aquesta llei òmnibus tan espaterrant que s'han empescat els nostres polítics, amb una barreja de mala fe, ignorància i manca de sensibilitat alarmants. Dels premis literaris, ni te'n parlo, per no deprimir-te. L'únic que compta és que tu segueixis escrivint, amb calma però amb constància.

T'enviaré un paquet amb els llibres que acabo de llegir: Opi i sardines , de Cesc Martínez, amb algunes descripcions de molta classe; A butxacades , de Joan Todó, on hi ha quatre o cinc contes de primera, i Primavera, estiu, etcètera , d'una tal Marta Rojals, que jo crec que farà forat. A veure què en penses.

M'hauria agradat pujar a Romanyà a passar-hi la revetlla, però per a això m'hi hauries d'haver convidat. Ara no podrem estar junts el dia del meu sant, i em sap greu. Encara que haguessis estat de morros tot el dia, ens ho hauríem passat de meravella. No saps fins a quin punt t'enyoro. Sobretot, escriu-me.

Una bona abraçada,

Joan.

PS: Avui m'ha trucat aquella tal Anna Maria Saludes, entossudida a publicar-me les cartes que t'he escrit. Quins deliris! T'imagines? Cartes a Mercè Rodoreda , d'Armand Obiols. Sort que no trobarà un editor prou boig que li faci cas. Això, ni els de La Mirada de Sabadell!

Més continguts de