Publicitat
Publicitat

CRÍTICA DE TEATRE

Lúcida lectura del Lorca més revolucionari

'El público' d'Àlex Rigola no és només un espectacle estètic, sinó que fa aflorar el conflicte permanent sobre la veritat i la ficció, sobre l’autenticitat i la màscara

El público no sembla una obra de teatre. Però ho pot ser. En qualsevol cas és un text prou difícil perquè només n’anotem fins ara una posada en escena, memorable per altra banda, de Lluís Pasqual al María Guerrero de Madrid (1986). El público és el resultat d’una mena d’introspecció de Federico García Lorca fruit del seu alliberament sexual i d’un impuls revolucionari sobre el teatre en un moment de gran excitació vital. L’homosexualitat i un teatre que trenqués les amarres amb l’escena burgesa són els dos eixos sobre els quals Lorca edifica un poema dramàtic d’imatges simbòliques farcides de brillants poemes textuals que al cap i a la fi parla de l’amor. Exigeix, doncs, que el director dugui a terme un treball semblant al dels hermeneutes amb els textos sagrats. En aquest cas, és més creador que mai, obligat a donar cos i carn a les profundes i doloroses angoixes, a les contradiccions i els desitjos inexpressables, per oferir a l’espectador una partitura que copsi els sentits més enllà de la raó, més enllà d’allò que es desxifra amb l’intel·lecte.

Àlex Rigola ho ha entès així i, endinsat en el text lorquià, fa de traductor i dissenya uns quadres escènics de gran plasticitat i, en alguns moments, d’una enorme força dramàtica, tots sostinguts per un delicat fil emocional que manté la cohesió del conjunt mentre interpel·la els sentits de l’espectador. Aquest El público no és només un espectacle estètic, sinó que fa aflorar el conflicte permanent sobre la veritat i la ficció, sobre l’autenticitat i la màscara. Probablement no podia ser representat quan Lorca el va escriure perquè avançava el que ara es fa en el teatre contemporani europeu, des de Jan Fabre a Thomas Ostemeier, passant per Romeo Castellucci. Un teatre de fusió envaït per la pulsió de les arts plàstiques que entén l’escena com el llenç i escriu un relat únic cada cop.

El més difícil d’ El público és aconseguir que els intèrprets, al cap i a la fi titelles en mans, o al cap, del director, penetrin en els personatges sense cap altra corda on agafar-se que l’emocional i el dir ple d’autenticitat del que ve de les profunditats. Rigola ha convençut el seu repartiment (excel·lent), en què brilla Pep Tosar com a alter ego de la revolta de l’autor. Un repartiment que no seria res sense l’espai escènic de Max Glaenzel, la il·luminació de Carlos Marquerie i un espai sonor (Nao Albet) que embolica l’escena sense ànsies de protagonisme. Una lectura lúcida i molt recomanable, doncs.

Més continguts de