L’última gran batalla d’‘El hòbbit’ a la Terra Mitjana

Barcelona“Veig la llum esvair-se del cel / en el vent sento un sospir / mentre la neu cobreix els meus germans caiguts / jo diré aquest últim adéu”. Així comença la lletra de The last goodbye, la cançó que sona als crèdits finals d’ El hòbbit: La batalla dels cinc exèrcits. L’escriu i la canta amb èpica intensitat un vell conegut de la saga, Billy Boyd, l’actor que va interpretar el paper de Pippin a El senyor dels anells. El missatge no pot ser més clar: això s’ha acabat. Amb la tercera part de l’adaptació al cinema d’ El hòbbit, que avui arriba als cinemes, s’acaba el viatge per la Terra Mitjana que va començar el 2001 amb La comunitat de l’anell.

Sumant els anys que va estar preparant la primera trilogia i els mesos que li queden per enllestir la versió ampliada que es publicarà en Blu-ray, Peter Jackson haurà trigat prop de 20 anys a filmar les 1.692 pàgines d’ El hòbbit i els tres volums d’ El senyor dels anells. En total, 1.031 minuts de cinema, és a dir, més de 17 hores que en les versions ampliades superarien de llarg les 20 hores. Una gesta apropiadament èpica que ha fet història redefinint la manera d’entendre el blockbuster modern i el cinema espectacle.

Per acomiadar la saga, Jackson no es complica la vida i recorre al que millor li ha funcionat sempre: el combat heroic a vida o mort entre un exèrcit gegantí d’orcs i monstres i un contingent més reduït d’humans, elfs i nans. Abans, però, caldrà fer alguna cosa amb el drac furiós que al final d’El hòbbit: La desolació de Smaug volava cap a la Ciutat del Llac amb la intenció de destruir-la. La clau per aturar Smaug -interpretat altre cop per Benedict Cumberbatch gràcies a la tècnica de captura de moviment- serà l’arquer Bard (Luke Evans), que lidera la facció humana en aquesta tercera part i es reparteix el protagonisme del film amb Thorin Escutderoure (Richard Armitage). Sota l’influx de l’or d’Erèbor, el rei dels nans caurà en una espiral de desconfiança i avarícia que tensarà la relació amb elfs i humans i posarà a prova la seva amistat amb el Bilbo (Martin Freeman), que al final de la trilogia té un paper molt menys protagonista que en les dues entregues anteriors. El combat, és sabut, no és precisament un dels forts dels hòbbits.

Sis capítols en 144 minuts

A El hòbbit: La batalla dels cinc exèrcits, Peter Jackson s’ho fa venir bé per convertir una trama que a la novel·la de Tolkien ocupa sis capítols, del 14 al 19, en una pel·lícula de 144 minuts (la més curta de la saga, tot sigui dit). Les llibertats que Jackson es va veure obligat a prendre quan va decidir adaptar la novel·la en tres entregues i no en dues són especialment visibles en aquesta tercera part. La Tauriel (Evangeline Lilly), una elfa que ni tan sols apareixia a la novel·la, té un protagonisme destacat que inclou un triangle amorós més aviat forçat amb Légolas i un dels nans de Thorin. L’arquer Bard sí que apareixia al llibre, però al film Jackson amplia la importància del personatge i la seva família. El director també es treu de la màniga -prèvia consulta dels apèndixs d’El senyor dels anells - una subtrama en què Élrond (Hugo Weaving), Sàruman (Christopher Lee) i Galàdriel (Cate Blanchett) plantaran cara a Sàuron en persona.

Però el gruix del farciment amb què Jackson omple el metratge es concentra en la gran batalla que dóna títol a la cinta, una exhibició de musculatura èpica que remet a la lluites a la Gorja d’en Helm o a Minas Tirith d’ El senyor dels anells. Els 13 anys que han passat des de l’estrena de La comunitat de l’anell, però, és noten en la factura dels efectes digitals, més presents que en la primera trilogia. Ian McKellen, que torna a interpretar Gàndalf el Gris -és l’únic actor que apareix en els sis films-, ha confessat que el seu primer dia de rodatge va acabar entre llàgrimes. “No em vaig fer actor per això”, se li va escapar després de rodar moltes escenes davant d’una pantalla verda sense saber ben bé què feia. També Evangeline Lilly ha assegurat que “no trobarà a faltar enamorar-se d’una pilota de tenis”, la referència que mirava en les seves escenes romàntiques amb el nan Kili.

Un final definitiu?

L’esforç de Jackson per connectar les dues trilogies ja es feia evident en les entregues anteriors de la versió cinematogràfica d’ El hòbbit, tant en el reciclatge de personatges com Légolas i Galàdriel com en un pròleg que incorporava Elijah Wood fent de Frodo. En la conclusió d’ El hòbbit el director no es resisteix a enllaçar les dues trilogies a través de l’escena final i, abans, posa en marxa una subtrama d’ El senyor dels anells amb un diàleg entre Légolas i el seu pare. L’última imatge de la pel·lícula, un pla del mapa de la Terra Mitjana dibuixat pel Bilbo, sintetitza la tasca realitzada: la representació complexa i detallada d’un univers de ficció. Gràcies a Jackson, molts han trobat el camí per arribar-hi.

La pregunta inevitable és si el viatge de Jackson per la Terra Mitjana s’acaba definitivament amb aquesta pel·lícula o si podria continuar en el futur. El director assegura que no té cap intenció de tornar a adaptar Tolkien -els maldecaps de la producció d’ El hòbbit ja van provocar-li una úlcera que el va dur al quiròfan-, però que si volgués la possibilitat no existeix. A banda d’ El senyor dels anells i El hòbbit , les obres de l’escriptor anglès - El Silmaríl·lion, per exemple- estan sota control dels seus hereus, que, liderats per Christopher Tolkien -el seu fill-, es neguen a cedir-ne els drets. Així, doncs, fins que canviïn d’idea o els drets d’autor passin a domini públic, el recorregut de la Terra Mitjana al cinema ha arribat al final.