Catedràtica de Filologia GregaEl mes de juny del 1968, Carles Miralles, un professor molt jove, va llegir la seva tesi doctoral sobre Èsquil en una petita aula de l’antiga Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. Entre l’escàs públic, hi era jo, ajudant del seu departament i companya del Carles. Amb ell vaig compartir a partir d’aleshores no només la vida acadèmica i professional sinó també la personal. Des d’una amistat continuada que s’ha enfortit amb el pas del temps i amb les diverses circumstàncies de les nostres vides, tot i que no sempre ens hem freqüentat amb la mateixa assiduïtat. Ahir, doncs, moria un amic, un company, un col·lega, un professor, un investigador, un poeta, un intel·lectual, un humanista. Sí, tot això, i segurament hi podríem afegir altres qualificatius, però per a mi per sobre de tot ha mort un amic molt estimat, a qui un ictus li va llevar fa uns mesos part de la mobilitat però sense afectar-li la consciència.
Ho va demostrar el dia 30 de setembre a l’aula magna de la nostra universitat, en el curs d’un acte d’homenatge que li van retre alguns dels seus col·legues acadèmics, en el qual també van presentar dos volums d’estudis sobre filologia grega i sobre literatura i crítica dedicats a ell. En efecte, a la part final de l’acte i com a cloenda, Miralles va impartir la seva última lliçó feta de records i de conviccions. Des de les primeres vegades que va pujar els trenta-vuit graons de l’escala que porta al primer pis del claustre de Lletres i les converses amb els companys i els professors del seu temps, fins a una lúcida descripció valorativa de la universitat d’avui i d’abans, la qual coneixia prou bé i havia servit amb lleialtat, competència i dedicació extremes. Les paraules fluïen a poc a poc però clares i entenimentades, el silenci amatent del públic que omplia la sala a vessar i l’aplaudiment sincer i ple d’afecte que va cloure l’acte constitueixen el millor comiat que pot esperar i rebre un professor. Carles, t’ho mereixies.
