Crítica de teatre
Cultura 23/07/2017

Mouawad es busca a si mateix a Grècia

'Des mourants', un díptic exigent al Festival Grec

Santi Fondevila
2 min
Wajdi Mouawad a 'Inflammation du verb vivre'

'Des mourants': 'Inflammation du verb vivre' i 'Les larmes d'Oedipe'

Teatre Lliure, 21 de juliol

El díptic 'Des mourants' presentat al Festival Grec és el resultat, o més ben dit la conseqüència, d'una mort. La del traductor i poeta Robert Davreu (1944-2013), a qui Wajdi Mouawad havia encarregat la traducció de les set obres conegudes de Sòfocles. Una mort que en un primer moment va posar en risc el magne projecte, ja que sense el text el director no volia enfrontar-se a les dues peces que quedaven per fer, 'Filoctet' i 'Èdip a Colonos'.

Fent virtut de les adversitats, Mouawad ha aixecat dues obres independents i de format i to molt diferent escrites per ell mateix amb la intel·ligència, la passió i la desmesura textual que el caracteritzen. 'Inflammation du verb vivre' [Inflamació del verb viure] té les constants del seu teatre, tot i que es tracta en realitat d'una pel·lícula de la qual el mateix Mouawad entra i surt gràcies a una pantalla com les que ens va descobrir La Cubana a 'Cegada de amor'. L'obra és, un altre cop, un viatge iniciàtic que emprèn el mateix director a la recerca de les ganes de viure quan es troba en el moment crític entre la vida i la mort. És un viatge a la trista realitat actual de la terra de Filoctet per visitar les icones de la mitologia grega tal com feien els herois èpics en els principis dels temps.

Grècia, abandonada a la seva sort

Entra, doncs, en el regne d'Hades, com Dante; busca respostes al desaparegut oracle de Delfos, on un obès Apol·lo només hi va de vacances, en una Grècia polsegosa i de color gris esmorteït, una Grècia d'enderroc abandonada a la seva sort. La història de l'Olimp i dels derrotats de la crisi, trufada al bell mig d'un viatge emocional que confronta el protagonista amb el seu ésser íntim, els seus anhels i la recerca d'un sol motiu per viure que a la fi, irònicament i gairebé còmicament, serà un metafòric llapis. Són el viatge i la recerca sempre presents en les seves tragèdies, però que en aquest cas es tenyeixen d'un escepticisme humorístic inèdit en les obres que coneixíem. No és el millor Mouawad, tot i la brillantor literària de la narració amb simplificacions com la d'atribuir el suïcidi d'adolescents al "soroll" de les discoteques.

'Les larmes d'Oedipe' [Les llàgrimes d'Èdip] és, en canvi, un oratori íntim i dens, un ritual estètic i sonor en què Mouawad fa caminar en paral·lel els últims moments del vell Èdip expulsat del seu regne i acompanyat per Antígona i la mort d'un adolescent de 15 anys, Alexandros, pels trets d'un policia. Funció radical i d'una exigència enorme per al públic, però d'una absoluta honestedat narrativa i d'un hipnòtic recitat que no va arrelar en una platea cansada després de quatre hores d'escoltar.

stats