Música i reivindicacions per a una bona gala

Els Oscars vistos per televisióLa gala dels Oscars va ser àgil, potent i entretinguda. L’arrencada amb l’espectacle musical del presentador Neil Patrick Harris, ple de referències cinematogràfiques, amb sentit de l’humor i molt vistós a nivell d’imatge (combinant amb destresa el llenguatge escenogràfic amb el televisiu), omplia l’audiència de bones expectatives. Harris va ser un molt bon amfitrió. No va abusar de les seves virtuts. Sap cantar i ballar però només ho va fer a l’inici, és un comediant però no es va fer el graciós, li agrada la màgia però no va convertir la gala en una festa de primera comunió. Malgrat el protagonisme que se li demana al mestre de cerimònies, va mantenir una actitud sòbria. Sap passar del comentari àcid al guió formal sense semblar impostat.

Un cop acabada la gala fins i tot quedava la sensació que s’havia tret poc partit del presentador. Amb tot, la imatge d’aquest any serà, sens dubte, la de Harris en calçotets (poc escaients), mitjons d’executiu i sabates enllustrades. Potser va patinar una mica quan va fer broma del vestit d’una de les directores guanyadores al millor curt documental. La dona acabava de marxar de l’escenari recordant un fill que se li havia suïcidat i, amb pocs segons de diferència, Patrick Harris s’enreia de les boles que penjaven del seu vestit.

A nivell global la gala va mantenir l’essència de Hollywood: molt sentit de l’espectacle, un context visual glamurós i sovint sorprenent, un paper rellevant de la música per potenciar les emocions i gran habilitat per reduir les transicions de l’escenari. Les actuacions musicals van tenir una posada en escena grandiloqüent i impactant. El realitzador va ser un gran aliat a l’hora de fer arribar les reaccions de la sala fins a les llars. La imatge buscava les emocions en els assistents (llàgrimes, riures, ulls fascinats...), que provocaven l’empatia immediata de l’espectador. L’actuació musical de la pel·lícula Lego, la imponent interpretació coral de Glory amb el públic eixugant-se les llàgrimes i la insòlita actuació de Lady Gaga homenatjant Somriures i llàgrimes van permetre a l’Acadèmia exhibir-se en tota la seva esplendor. Magnífica sorpresa, per cert, l’aparició de Julie Andrews, que va fer aixecar els assistents.

Aquesta gala del 2015 també va posar de manifest que es pot ser festiu i reivindicatiu alhora. Sense estridències ni numerets afectats (i això que els costa poc). Es va reivindicar tot: l’ajuda als veterans de l’exèrcit, l’atenció als malalts de l’ELA i de l’Alzheimer, la política d’immigració, l’alerta al suïcidi adolescent i (magnífica Patricia Arquette) la igualtat salarial per a les dones. A veure quin any algun actor o actriu s’atreveix a protestar contra les operacions de cirurgia estètica, perquè després de veure John Travolta convertit en un una mena de ninot de Lego era impossible agafar el son en acabar la gala.