Publicitat
Publicitat

HE LLEGIT NO SÉ ON

No escrius com vols, sinó com pots

Ja he fet tard per exercir de mare tigre. Ai: he desaprofitat l'oportunitat de convertir els meus cadells en asos de les matemàtiques i prodigis de la música

Prohibit mirar la tele, treure un 9 o anar a jugar a casa d'algú

Quan els fills adolescents t'acusin de practicar l'explotació infantil perquè els demanes que baixin les escombraries al contenidor, o quan et diguin que els coartes la llibertat perquè els impedeixes que s'estiguin davant del Facebook trenta-cinc hores al dia, frena qualsevol indici de mala consciència i aboca't a llegir Mare tigre, d'Amy Chua (Ara Llibres): descobriràs que ets un xaiet, i més aviat et retrauràs l'excés de cotó fluix amb què has embolcallat els teus hereus. Els pares occidentals som tous, què hi farem.

Amy Chua és una professora de dret a Yale que ha educat les seves dues filles a la xinesa: amb una exigència a prova de bomba. De petites, les nenes tenien prohibit mirar la televisió, jugar a l'ordinador, treure una nota inferior a 10 o anar a jugar a casa d'algú. La seva obligació era ser les número u en totes les assignatures i tocar el piano o el violí tres hores diàries. Si l'assaig no sortia impecable, la mare amenaçava les filles de cremar-los tots els ninots de peluix. I si haguessin tret un 9, hauria cridat horroritzada. "Els pares xinesos exigeixen qualificacions perfectes perquè creuen que els seus fills poden obtenir-les", explica Amy Chua.

El model xinès té contrapartides, per descomptat. Entre poc i massa. Tampoc cal que tothom sigui un crac de la música i les matemàtiques. Però vaja: una dosi controlada de disciplina asiàtica potser no faria cap mal a les nostres criatures de mira'm i no em toquis.

Per què cal trencar motllos, si tens la sort de tenir-ne un?

Dubto molt que jo, amb les meves aptituds musicals tendents a zero, hagués acabat sent una virtuosa del violí si els meus pares m'haguessin obligat a tocar-lo. Qui sap si tots i cadascun de nosaltres estem fatalment condemnats a ser i a fer d'una determinada manera.

En el llibre Temps afegit, Josep Maria Espinàs ja parlava de "la fatalitat de l'escriptor". Segons ell, cada escriptor és com és i escriu com pot, no pas com vol. No es tria ser escriptor de majories o de minories: és gairebé una qüestió genètica. L'autor reprèn el tema a Entre els lectors i jo (La Campana), en què parteix de les cartes que ha rebut per oferir-nos un altre dels seus esplèndids volums autobiogràfics.

Per Espinàs, un pecat típic d'escriptor és fer-se militant del propi estil, "militància que sol dur a negar la possible qualitat dels altres". Com si l'estil fos una elecció, una opció deliberada. "Ni que s'ho hagués proposat, Riba no hauria pogut escriure com Sagarra, ni Sagarra com Espriu, ni Espriu com Foix", constata. I qüestiona els crítics que retreuen als autors que no trenquin motllos. Si un autor ha arribat a tenir un motllo personal, el més assenyat que pot fer és conservar-lo.

De com fer un llibre a quatre mans a través del mail i l'Skipe

Carles Roca-Font i Salvador Macip sí que han trencat motllos: han escrit un llibre a quatre mans havent-se vist només una vegada en directe. En els temps del mail i l'Skipe, aquests miracles són possibles.

La criatura es diu Milloringlix, l'ha editat Bromera i ja n'estan fent una segona edició. No és un manual d'anglès convencional. No hi ha lliçons de gramàtica, sinó consells, trucs, frases fetes i anècdotes que ajuden a corregir errors freqüents que cometem quan ens llancem a parlar en l'idioma de Shakespeare.

L'escriptor i metge Salvador Macip ha residit als Estats Units i ara viu a Anglaterra. Carles Roca-Font diu que viu a Internet. El llibre que han parit entre els dos, tan útil com divertit, dóna per fet que la immersió és de llarg el millor sistema per aprendre una llengua. Ja sigui l'anglès, el català o el mandarí, amb permís de les mares tigres. Grrr.

Més continguts de