Publicitat
Publicitat

Les places esculpides de gent em retornen als poemes de Javier Egea

No puc parlar d'una altra cosa

M'agradaria fer servir aquestes ratlles per escriure un emocionat article sobre la compilació que Bartleby Editores ha publicat del poeta granadí Javier Egea. Voldria parlar de la seva poesia solitària, si és que hi ha cap poeta que no ho sigui, i de com vaig conèixer un dia Paseo de los Tristes . Les bones notícies a vegades arriben per telèfon. Però avui no puc perquè el cap em marxa cap als diaris, la ràdio i les imatges que he vist tots aquests dies de campanya electoral, i no hi ha cap manera d'entendre com un home que ha repartit pamflets amb el lema "No volem romanesos" governarà Badalona. No existeix prou fe en la democràcia perquè Plataforma per Catalunya, que pinta el nostre futur amb un espot de noies saltant a corda amb burca, hagi aconseguit representació a Mataró, Santa Coloma de Gramenet i l'Hospitalet de Llobregat i, fins i tot, tingui un regidor a Vic.

He viscut aquests dies previs al 22-M amb una emoció desbordada. Tinc 34 anys i el que he vist a la plaça Catalunya no recordo haver-ho tingut mai davant dels nassos. Sense banderes ni partits, cap sindicat, ni estelades, ni Barça, la gent de totes les edats ha cridat prou. I no només ha mostrat el seu desencís amb la classe política, sinó que ha elaborat una llista de propostes clares, encara que els articulistes de segons quin diari no hagin volgut acostar-se ni a cent metres de la plaça Catalunya per olorar-ho. Tan preocupats ells, amb els seus gintònics i l'última crítica del seu últim llibre. Han votat en blanc més de 92.000 persones, gairebé un 3% dels votants. A tots aquests, perquè no els convenç cap polític, el sistema no els representarà. Només podran indignar-se a casa seva o a les places del país mentre la protesta i els ànims es mantinguin. Les places esculpides de gent em retornen als poemes de Javier Egea. Era una poeta del carrer, de fanals, arbres esgarrapats i asfalt buit a la matinada. Va escriure una obra literària a sobre les voreres de la ciutat on a vegades un passeja, i altres cops, ens hi perdem. El poeta va viure un temps a Barcelona, la mateixa ciutat que avui s'ha aixecat amb un sol brut i esmorteït pel fang electoral. Justament avui que torno a llegir Paseo de los Tristes, on apareix una frase com un llampec: "[...] todas las plazas tienen olor de espera, todas las plazas abren un respiro fingido ".

Més continguts de