‘Només són dones’, però quines dones!

Barcelona“Sempre em pregunten per què escric sobre dones -diu d’entrada l’escriptora Carmen Domingo-: doncs perquè tothom escriu d’homes i algú s’ha de preocupar d’elles”, es respon. “Fins i tot l’aparell repressor del franquisme ens va menystenir. Les dones no entraven a les presons, així no comptaven com a dones implicades en els drets democràtics. I si hi entraven era per putes i xorices, no per militar a la UGT. Les agafaven a grapats i se les carregaven igual”, explica. Ella s’ha proposat rescatar de l’oblit aquestes dones que, efectivament, van patir la repressió franquista i van acabar a la presó, on algunes van trobar la mort. I ho ha fet amb el seu primer text teatral, Només són dones, a través de cinc monòlegs: tres estan basats en personatges reals però ficcionats per convertir-los en prototips de víctimes polítiques, i els altres dos són totalment inventats. “No fa falta tirar de les més conegudes, com Dolores Ibárruri, perquè em diguin demagoga”, afirma l’autora.

Les seves dones són heroïnes anònimes dels anys 30: una és una catòlica que va ser afusellada a causa del seu marit, una altra una política compromesa i conscient que la seva lluita per la democràcia podia tenir conseqüències fatals, i la tercera és una noia impetuosa de 17 anys. Les altres dues pertanyen a generacions següents: una nena de la guerra enviada a Rússia i una néta que espera recuperar els ossos de l’àvia extraviats en qualsevol cuneta. “Som un país que no ha fet justícia. La meitat del país no ha pogut enterrar els seus morts, quan és un acte de dignitat a l’ésser humà”, diu Carme Portaceli. Ella és la directora que ha convertit el text de Domingo en un muntatge d’alt vol poètic gràcies a la dansa de Sol Picó i la música de Maika Makovski, que amplifiquen les paraules que pronuncia una sola actriu, Míriam Iscla.

Només són dones, que enceta la temporada a la Sala Petita del Teatre Nacional des d’avui i fins al 8 de novembre, barreja els tres llenguatges i les projeccions “per arribar al cor d’aquestes històries de dones que van lluitar per la democràcia però que encara no surten als llibres d’història”, apunta Portaceli. “Jo sóc l’esperit de totes les dones”, descriu Picó, un paper -compartit amb Xaro Campo- que recordarà aquell memorable El ball que va dirigir Sergi Belbel i va compartir amb Anna Lizaran i Francesca Piñón. Míriam Iscla assegura que aquest “triòleg” mostra “diferents maneres d’explicar moltes dones, perquè dins de cadascuna hi ha por, reivindicació, creença, intel·lectualitat, política... I tot i ser molt poètic, no deixa de ser molt veritat”. Maika Makovski posa guitarra, piano i veu a unes composicions originals “molt humanes, molt sentides”, diu, per a un espectacle que viatjarà a Madrid i París i farà gira per Catalunya. “No és un espectacle guerracivilista. Explica coses que han passat aquí o a l’Argentina. No és veritat que les dones no facin la guerra i facin el brou”, diu Domingo.