Publicitat
Publicitat

Noucentisme: L’arquitectura i l’art que van teixir el territori

Enciclopèdia Catalana reuneix en un llibre de gran format més d’un centenar de ‘joies’ del Noucentisme

Josep Puig i Cadafalch és conegut com un dels grans noms del Modernisme, però la seva trajectòria va més enllà d’aquest moviment. També va treballar amb les línies més austeres i classicistes del Noucentisme, com es pot veure al seu propi habitatge a Barcelona, al número 231 del carrer Provença. El fet que aquest edifici sigui un dels seus treballs menys coneguts coincideix amb la fortuna que ha tingut el Noucentisme, que ha quedat eclipsat pel Modernisme. “Hi ha hagut una inflació de publicacions, guies i rutes del Modernisme”, afirma Mercè Vidal i Jansà, professora de la UB i directora del nou llibre de gran format d’Enciclopèdia Catalana Joies del Noucentisme, una reivindicació d’aquest període en tots els seus vessants, des de l’arquitectura pública fins a les arts aplicades, la joieria i els impresos. “Aquesta inflació respon una mica als clixés de fora sobre l’ art nouveau i el Judgenstil. Al Noucentisme se li ha prestat poca atenció, i seria interessant que algú que ve de fora conegués el que caracteritza un període de la nostra història”, subratlla l’experta.

Mentre que el Modernisme és més “espectacular”, com diu Vidal, la força de l’arquitectura i l’art noucentistes no només es troba en l’estètica, sinó també en la càrrega política, ja que reflecteix el desplegament de la Mancomunitat arreu del territori. Moltes generacions de catalans s’han format als grups escolars i les biblioteques populars, i ara potser cal trobar la manera d’explicar al món aquest èxit col·lectiu i més descentralitzat. “Com que el que pretén la Mancomunitat és que la gent es formi culturalment, fan un gran desplegament per intentar que hi hagi biblioteques en petites poblacions, algunes de les quals s’han enderrocat. També és el moment en què es construeix algun mercat, com el Mercat Central de Sabadell, que a nivell tècnic és molt avançat, o el Teatre Kursaal, a Manresa”, diu Vidal.

Però el Noucentisme també va estar marcat per esdeveniments polítics tràgics. “Es desenvolupa durant un temps molt breu. Arrenca cap a l’any 1909 i la dictadura de Primo de Rivera el talla pel mig. La República reprèn el mateix fil, però l’esclat de la Guerra Civil l’interromp”, recorda Vidal i Jansà. Amb tot, la llavor classicista del Noucentisme es va prolongar.

Un cas paradigmàtic d’un arquitecte que treballa amb diferents estils és Raimon Duran i Reynals. És el coautor del Palau de les Arts Gràfiques per a l’Exposició de 1929 -l’actual Museu d’Arqueologia de Catalunya- juntament amb Pelai Martínez. Mentre que aquest edifici remet al Renaixement florentí, pocs anys després va signar un edifici d’habitatges racionalista a Sant Gervasi i, després de la Guerra Civil, va acabar un altre edifici altre cop d’aires renaixentistes, la Casa Blanca Mitjà de Pallés (la Garriga). De fet, Duran i Reynals és un gran admirador del Renaixement italià, i va col·laborar amb Nicolau Maria Rubió i Tudurí en l’església del monestir de Pedralbes. “El Noucentisme tendeix a l’austeritat i l’ordre, i el tractament de l’arquitectura amb aquest ordre i equilibri també el detectes quan fa un projecte racionalista. El mateix Le Corbusier té un caràcter clàssic, però no des del punt de vista acadèmic, sinó que la seva arquitectura moltes vegades respon a la proporció àuria”, diu Vidal.

Productes ‘made in Catalonia’

Mentre que el Modernisme s’ha posat en relleu pels seus paral·lels europeus, potser no s’ha recordat prou que durant el Noucentisme es van a buscar arreu d’Europa novetats en els terrenys social i artístic per importar-les, aplicar-les aquí i ser competitius internacionalment. “Encara que és un art que mira al país, això no vol dir que no es puguin incorporar tots els avenços de fora”, afirma la doctora d’història de l’art. “Els grups escolars són edificis molt emblemàtics que tenen un cert parentiu amb grups que es fan, per exemple, a Munic, i que Josep Goday, que va ser qui els va fer en la major part dels casos, havia visitat per veure com eren les aules i els espais de relació dels alumnes”. A més, de les escoles no només se’n transforma l’arquitectura sinó que també s’hi apliquen pedagogies innovadores. Un cas curiós és el del Grup Escolar Baixeras, de Goday, a la Via Laietana. Mentre que l’exterior recorda un palau neobarroc, per estar a l’altura de la representativitat del carrer on es troba i de les façanes senyorials que l’envolten, l’interior és plenament modern. Entre altres casos de professionals que importen coneixements d’arreu d’Europa hi ha Pere Bosch i Gimpera, que va a Berlín per aprendre els mètodes arqueològics que s’apliquen a les excavacions, i Joaquim Folch i Torres, que recorrerà diverses capitals europees per veure com estan organitzades les col·leccions dels museus. També és el cas de Joaquim Torres-García. Abans de fer el Saló de Sant Jordi, viatja a Florència per conèixer les tècniques de la pintura mural.

En aquest mateix sentit, la decoració en terracota del Palau de les Arts Gràfiques permet anar del detall d’aquest edifici a un afany polític general de modernitzar el país. D’una banda, els elements decoratius remeten a la tradició local de la terrissa, però, estirant el fil, Mercè Vidal els engloba dins una voluntat política per reunir tradició i innovació i donar-se a conèixer internacionalment: “Prat de la Riba, a més d’enviar professionals a l’estranger, converteix l’Escola Industrial en Universitat Industrial i crea l’Escola Superior dels Bells Oficis. S’intenta que aquests oficis siguin professionals i poder competir a fora amb productes made in Catalonia. Érem un país molt avançat”.

Un dels aspectes més originals del Noucentisme és el paper que hi tenen les arts del jardí i els espais públics, d’una escala humana que recorda els centreuropeus. Dos dels protagonistes en aquest camp són Jean-Claude Nicolas Forestier i Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Segons Vidal, “apliquen el jardí llatí damunt el paisatge”. Aquesta idea es tradueix en espais oficials, com el Jardí de la Plaça d’Armes, al Parc de la Ciutadella, de tots dos arquitectes, i en altres llocs populars, on es gaudia d’una natura domesticada amb fontades i berenars, com la Font Picant, de Josep M. Pericas, i la Font de l’Oreneta, de Joan Mirambell i Joan Rebull.

Joies del Noucentisme és un llibre coral. A més de les aportacions de Vidal i Jansà hi ha les de 19 especialistes que s’endinsen en més d’un centenar de treballs. Un dels valors afegits del llibre és que treu a la llum interiors poc vistos, com el de la Casa Joan Casas, de Rafael Masó, i el de la Torre Solanas, de Lluís Bonet Garí. També s’hi poden descobrir cicles pictòrics, com les pintures murals de la Casa Lluís Guarro, de Josep Obiols; el plafó decoratiu del cafè del Foment Vilanoví, ara al Museu Víctor Balaguer, d’Enric C. Ricart; i la pintura de la Sala Nogués de la Casa Lluís Plandiura, a través d’una imatge d’època. Joies del Noucentisme es ven per 495 euros i se n’han publicat 3.000 exemplars.

Més continguts de