Publicitat
Publicitat

Nacho Umbert va posar amb sobrietat el contrapunt a l'exhibició neobarroca

Owen Pallett converteix el seu violí en tota una orquestra al Festival de Guitarra

Diuen que si Mozart hagués nascut al segle XXI seria com Owen Pallett. A la comparació -tot i que molt agosarada-, no li falta part de raó. El violinista i cantant canadenc, nen prodigi de l'era digital, s'ajuda de tots els recursos electrònics al seu abast per donar forma al torrent musical que brolla de dins seu. ¿Hauria fet servir Mozart una loop station si l'hagués tinguda a mà? Probablement sí, tenint en compte com que car resulta, avui en dia, contractar una orquestra simfònica. Pallett va fer servir la filharmònica txeca per enregistrar Heartland (2010), però no la podia encabir en escenaris com el de Bikini, i és per això que dimecres va deixar anar el seu cabal creatiu a través d'una pedalera que li permet convertir el seu violí en tota una orquestra simfònica.

El gruix del repertori va estar format per les cançons de Heartland , un disc conceptual protagonitzat per un tal Lewis que, segons paraules del mateix Pallett, "és un jove granger ultraviolent que es mou pels paisatges imaginaris d'un Spectrum". I és que el món de Pallett sorgeix d'una curiosa mescla entre arranjaments de música clàssica, composicions indies i una poètica molt influïda pels videojocs. De fet, el seu nom artístic, amb el qual va editar dos discos, va ser Final Fantasy -com el videojoc japonès- fins que es va veure obligat a canviar-lo pel nom i el cognom que hi ha al seu passaport.

El de Toronto va sortir sol a l'escenari i, amb molta seguretat, va començar a edificar els temes amb l'única ajuda del seu violí xinès -el bo se li havia trencat- i el sampler . Ara fent-lo sonar com un contrabaix, ara com una secció de corda completa, ara fent un pizzicato i ara un cop orquestral, Pallett construïa una mena de catedral virtual sobre la qual cantava amb veu inflamada. També va fer servir el teclat, que en algun moment va recordar un clavicèmbal, i va fer sortir un guitarrista i un bateria, un experiment que repetia per segona vegada, més per omplir l'escenari que no pas perquè la música necessités una base rítmica.

A banda dels de Heartland , també hi van sonar temes de l'EP A Swedish love story (2010) i de la seva etapa com a Final Fantasy. El noi és veritablement un prodigi, però a partir de cert moment el factor sorpresa es va anar fonent i va acabar quedant la sensació d'haver assistir a una agradable exhibició de pirotècnia neobarroca. La pregunta ¿on va a parar tot això? va aflorar amb naturalitat i es va quedar sense resposta.

El concert de Nacho Umbert, acompanyat per la cellista Anna Carné, va ser tot el contrari, i va hipnotitzar el públic amb les cançons senzilles però carregades de poesia d' Ay… (2010), el disc produït per Raül Fernández, Refree , que l'ha tornat a l'actualitat musical 15 anys després de la dissolució de Paperhouse. Només una guitarra, un cello i, sobretot, les paraules. Com deien els minimalistes, menys és més.

Més continguts de