Publicitat
Publicitat

Pérez-Reverte torna a lluitar a capa i espasa

Ara ja fa 15 anys que el capità Alatriste va desenfundar la seva espasa per primera vegada als carrerons de mala mort del corrupte i incívic Madrid del segle XVII. A Arturo Pérez-Reverte (Cartagena, 1951) no li havia anat pas malament amb títols anteriors com La taula de Flandes i El club Dumas, però va ser el 1996, amb la primera entrega de la franquícia, que la seva fama internacional es va disparar i l'èxit va començar a rajar amb més cabal que el corn de l'abundància. Des de fa tres setmanes, el setè volum de la saga, El puente de los asesinos (Alfaguara), ocupa el segon lloc de les llistes dels llibres més venuts en castellà.

Pérez-Reverte torna a l'any 1627, als ambients en què s'alternen versos de Cervantes, Lope de Vega, Calderón de la Barca i, evidentment, Quevedo, amic íntim de l'espadatxí del capot i el barret d'ala ampla. Aquest cop, però, l'acció no arrenca a la península. Íñigo Balboa, el protegit d'Alatriste que amb 18 anys acabats de fer ja s'espavila amb l'arma blanca, narra la història igual que ho va fer en les anteriors sis entregues. Aquesta vegada comença a enfilar el seu relat el dia de Nadal a la matinada, amb un combat entre l'inconfusible heroi i Gualterio Malatesta que s'estén pels ponts i molls de Venècia, on Alatriste ha estat destinat per ordre dels ministres de Felip IV.

Des de la primera escena, Arturo Pérez-Reverte promet una nova aventura carregada d'acció en què el coratge i el valor són monedes indispensables. Ambientada amb tots els ets i uts del Segle d'Or espanyol i sense decebre les altes expectatives que va deixar Viggo Mortensen quan va encarnar l'heroi en el film d'Agustín Díaz Yanes, El puente de los asesinos traça un apassionant recorregut per Itàlia que fa escala en ciutats com Nàpols, Roma, Milà i, esclar, Venècia. Els protagonistes són els guerrillers de rigor, peons d'una trama d'espionatge propulsada per un misteri que mai no fa bona espina.

Més continguts de