Però que bo que és aquest Ivo van Hove
Barcelona‘De stille kracht (La força oculta)’
FESTIVAL GREC. TEATRE LLIURE 3 DE JUNY
De ben segur que a principis del segle XX no es parlava de multiculturalitat ni d’aliança de civilitzacions, conceptes encunyats després del fracàs de la colonització que durant anys o segles va intentar imposar les maneres occidentals de veure la vida i les relacions humanes. Otto van Oudijck, l’administrador de l’imaginari districte de Labuwangi, a l’illa de Java, està compromès justament amb el progrés de la població local a la qual diu que estima, tot i que n’ignori les tradicions i la cultura i rebutgi el mestissatge. Van Oudijck és el pilar sobre el qual l’escriptor holandès Louis Couperus (1863-1923) va edificar una de les seves grans obres, La força oculta, que Ivo van Hove ha traslladat a l’escenari en un espectacle descaradament brillant per tots els costats i clarament a l’altura d’aquelles Tragèdies romanes o The fountainhead amb les quals ens va conquerir fa dos i tres anys en el festival Grec.
La força oculta és la història d’un declivi inexorable que afecta el protagonista i el seu entorn immediat i mostra les dificultats, o més ben dit la impossibilitat, del diàleg intercultural des de posicions paternalistes, perquè una paraula innocent com el nom d’una flor pot generar un petit conflicte. Una història del segle XIX que d’alguna manera anuncia la confrontació permanent que vivim entre les cultures d’Occident i Orient. Otto van Oudijck, capficat en la seva feina, perd la família. I obsedit per la seva lògica i falta de flexibilitat, perd el favor de la població nativa al bell mig d’un monsó que exemplifica els problemes d’adaptació que fins i tot la natura pot provocar. Plou sense parar. I la humitat podreix les catifes, les cordes del piano… i erosiona l’estil de vida dels colonitzadors.
Fabulós el tractament escènic d’aquesta degradació, com l’ambient d’humitat i boires va calant en els protagonistes fins a portar la sensació física a la platea. Impactant el tractament visual de l’escena, entre la fotografia i el cinema. Brutal la banda sonora i sense qualificatius per a unes interpretacions que defugen el realisme sense restar ni un xic de credibilitat a la narració. Gran espectacle. Gran teatre. Que tornin quan vulguin.
