“Posa-hi rock i no facis cançons tristes”

BarcelonaLa família va advertir-la: “Si treus aquest disc la gent no parlarà de la música, sinó de la malaltia”. Però la decisió era irrevocable. “La meva obra sempre ha sigut molt sincera, i em sentia amb el compromís moral de no amagar el que m’ha passat. Seria com enganyar la meva gent”, explica Ivette Nadal (Granollers, 1988) sobre Tornar a mare, el disc en què comparteix l’experiència d’haver patit un trastorn alimentari, però sobretot la sensació d’haver perdut “la identitat”.

“A l’hora de crear el meu personatge artístic vaig voler buscar-ne un amb una estètica molt prima. Em vaig confondre, i el personatge que estava ideant era la malaltia. Fins que això no va empitjorar molt, no vaig adonar-me que la persona que pujava a l’escenari en l’època dels tres primers discos era una persona amb uns hàbits insans”, recorda. Nadal manté la cura per la cançó poètica d’aquells discos, però aquesta vegada tot és diferent precisament per la consciència d’estar fent unes cançons condicionades per la necessitat de fugir de “la part superficial de la malaltia, la punta d’un iceberg que a sota és ple de problemes”. Tanmateix, només hi ha una cançó explícita, Un plat de macarrons, i fins i tot hi preval la possibilitat de sortir-se’n. “En el disc hi ha dolor, però també esperit de lluita. Era molt fàcil escriure les cançons des de la negativitat, i en canvi vaig pensar que seria millor explicar una cosa bastant transcendent amb una mica d’ironia. A més, sé que la tristesa no interessa. La gent no té ganes d’anar a un concert a escoltar cançons depriments. Cal una altra actitud, i trencar amb la malaltia és també canviar d’actitud i parlar-ne d’una manera positiva”, explica.

“Quan tornaràs, mare?”

En el disc hi ha dos detalls especialment rellevants. Un és la veu del fill de Nadal a la cançó Tornar a mare. “En el procés de la malaltia hi ha moments molt difícils perquè et tornes molt egoista. Jo tenia el meu fill, que ha sigut un input de vida, un motiu per recuperar-me, i volia que sortís en el disc. De fet, em va donar la idea del títol, perquè un dia em va dir: «Quan tornaràs, mare?» Jo era present al seu costat, però ell veia que jo no hi era”, recorda. L’altre detall és la col·laboració de Manolo García, que canta a No saps el mal que em fas, la peça amb més empenta elèctrica de l’àlbum. Per a Nadal, que el 2011 va cantar en el disc Los días intactos de García, l’ex Último de la Fila és gairebé “com un tiet”. “Quan li explicava que estava fent cançons sobre la malaltia, ell em deia: «Ivette, posa-hi rock i no facis cançons tristes»”.

Aquesta Ivette Nadal més vitalista es veurà a la Sala 3 de L’Auditori de Barcelona el 19 de febrer a partir de les 21 h, dins del festival BarnaSants. Abans, el dia 12, compartirà amb Montse Castellà, Sílvia Comes i Meritxell Gené un concert al Casinet d’Hostafrancs.