Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Premi a una arquitectura extraordinària

RCR busca sempre allò que és essencial, sense cap ornament, i allà hi troba l’emoció

És difícil definir el que és l’arquitectura, però podem estar segurs que és molt més que la mera construcció per allotjar un ús, tal com pensen alguns. Si fos així, no podríem valorar la majoria d’edificis d’Antoni Gaudí, per exemple, que com tants d’altres han allotjat diferents usos al llarg de la seva història. No és tan fàcil: l’arquitectura és molt més que construir edificis que funcionin bé.

Sempre m’ha agradat la definició que donava Oscar Niemeyer quan li preguntaven què era per a ell l’arquitectura: “Sorpresa i emoció”, deia. És una bona definició, perquè la paraula sorpresa implica novetat i innovació. Ningú pot construir res que sigui millor sense tractar de ser, en certa manera, diferent. La bona arquitectura està íntimament lligada a una idea de progrés i millora, i això la majoria de vegades produeix resultats sorprenents, en el sentit més positiu que té aquesta paraula. No hi ha cap dubte que l’arquitectura de RCR produeix sempre aquest efecte, amb unes formes i materials que, tot i la voluntat de ser harmònics amb el seu entorn, de vegades ho fan des del contrast i la diferència, posant en valor virtuts de vegades ocultes del paisatge o el context.

Però Niemeyer parla també d’emoció, i aquest és, per a mi, l’ingredient fonamental de tota bona obra d’arquitectura. RCR són uns grans constructors d’atmosferes dramàtiques i emocionants. La sensació que produeix la visita al celler enterrat de Bell-lloc, per exemple, amb un accés ritualitzat per una rampa que es va enterrant a poc a poc i que constitueix un llindar a un altre món, de temperatura i llum diferent i amb un recorregut laberíntic sense cap referència de l’exterior, és d’una intensitat difícil de trobar en altres arquitectures.

I és que l’arquitectura de RCR busca sempre allò que és essencial, sense cap afegit ni ornament, per retrobar en aquest món tan tecnificat en què vivim una relació molt directa amb el medi natural que ens rodeja plena de significats ancestrals d’una gran potència.

Un altre premi Pritzker, Rafael Moneo, va dir en una entrevista fa anys que l’arquitectura és bàsicament “ terquedad y perseverancia ”, i no li falta raó. Els RCR han mostrat al llarg dels anys una radicalitat en la seva obra que ha acabat construint un univers formal molt personal i reconeixible, basat en geometries abstractes i rotundes i una paleta de materials molt curta on l’acer cru és molts cops el protagonista. I això té un mèrit enorme tenint en compte que sempre han treballat des d’una localitat com Olot, molt lluny dels circuits professionals més rellevants. És important remarcar, doncs, que el premi posa en valor la construcció d’una arquitectura que ha arribat a ser coneguda internacionalment des d’una actitud, tant vital com professional, extremadament local. La majoria de la seva obra es pot localitzar a pocs quilòmetres del seu estudi, un espai en una antiga foneria que parla per si mateix de les seves conviccions i anhels.

Fa poc sentia com Adam Caruso explicava que l’arquitectura actual té molt de negoci, potser massa, i requereix d’una gran professionalitat tècnica, però que no podem oblidar que és, per sobre de qualsevol altra cosa, cultura, i que com a tal està lligada a una història i a una tradició ancorada en el lloc on s’inscriu. Aquest premi és un magnífic reconeixement a una arquitectura nascuda i ancorada en el seu lloc, que ha aconseguit esdevenir extraordinària. Gaudim-ne i celebrem-ho.

Més continguts de