Publicitat
Publicitat

L'ull de l'òliba

A 'Primer amor', la Lulú de Beckett té un ull mirant a Pals i l'altre a Fraga

Primers amors

Quan es trasllada al teatre una novel·la fonda se'ns obre un dilema: si el sentit del text es perd molt o bé del tot. En canvi, a Primer amor , amb una adaptació intel·ligent i un brillant Pere Arquillué, Samuel Beckett hi guanya. El públic sembla sorprès, i és que diem "primer amor" i ens sobrevenen versets, amors frustrats per falsos impediments, comiats lacrimògens. Però la millor manera de comprendre l'obra de Beckett és comparant-la amb el conte d'Ivan Turguènev que té el mateix títol.

En les dues obres un noi narra el primer tast de dama, però mentre l'escollida pel rus és filla d'una princesa, la de Beckett fa de puta per pagar el lloguer d'una barraca. La primera té els ulls clars i una mirada intel·ligent. La farnaca de Beckett té un ull que mira a Pals i l'altre a Fraga. Turguènev anomena Sinaïda la dama que fa gabiejar sis pretendents. L'Home de Beckett l'anomena Lulú i quan se'n cansa la torna a batejar dient-li Anna: què importen el món i el nom d'una desgraciada per a aquell que viu reclòs al fons d'ell mateix? Mentre la Sinaïda i el Vladímir es coneixen en un jardí frondós, el banc on es troben L'Home i la Lulú només l'acompanyen dos arbres morts. Vladímir la busca, L'Home la troba. Vladímir recita el nom de Sinaïda a tota hora, L'Home escriu "Lulú" en una tifa de vaca.

Cent tretze anys separen dues obres antagòniques. Que un sigui rus i l'altre un irlandès adoptat a França és indiferent. Sobretot si pensem que, dels eslaus, Turguènev és el més europeu. Podria creure's que la diferència rau en els seus orígens socials però cap d'ells era fill de camàlic. Afinant més, es diria que la Segona Guerra Mundial -que viu Beckett i que s'estalvia Turguènev- és un xoc prou fort per avorrir el món i l'estràbica. I això és important. Però no tant com el fet que el rus escriu en ple apogeu de la novel·la i que Beckett en presideix el funeral. Quan l'irlandès veu que no igualarà l'admirat Joyce, abandona la narració clàssica. Es passa als baixos fons, a la mínima expressió. A fondre pensament i extensió en el buit de L'Home llençat al món. Passa a escriure en una llengua estranya per desfer-se de la retòrica morta de la tradició. Això és el seu Primer amor : la necessitat de comunicar el que ja no es pot comunicar, però no per falta de paraules sinó per excés de soroll. Primer amor i el públic sorprès. Què esperava? Amor? No hi ha amor sinó persones que estimen. Cadascuna com pot.

Més continguts de