Publicitat
Publicitat

LES ESTRENES DE LA SETMANA

El drama de Philippe Falardeau va optar a l'Oscar al millor film de parla no anglesa

'Profesor Lazhar', el mestre que ensenya a viure

Educar és molt més que ensenyar. A Profesor Lazhar, finalista a l'Oscar al millor film de parla no anglesa, un refugiat algerià intenta guarir les ferides que ha deixat en els seus alumnes el suïcidi de l'anterior mestra.

Mont-real, el Canadà. El Simon és l'encarregat de recollir els brics de llet i repartir-los entre els companys abans de començar les classes. S'afanya per arribar a temps. Ell és, per tant, el primer a descobrir el cos inert de la seva mestra, la Martine, que penja del sostre en un racó de l'aula.

Així arrenca Profesor Lazhar , el film del canadenc Philippe Falardeau que adapta un monòleg teatral d'Évelyne de la Chenelière, Bashir Lazhar, que el 2010 es va representar al Temporada Alta i després a la Sala Beckett de Barcelona, dirigit per Magda Puyo i interpretat per Pepo Blasco. Parlada íntegrament en francès, la pel·lícula va ser una de les cinc finalistes a l'Oscar al millor film de parla no anglesa -al qual volia aspirar Pa negre- i que finalment es va endur Nader i Simin, una separació .

Ferides obertes

La història de Profesor Lazhar gira al voltant del mestre del títol, un empresari algerià que perd la dona i els fills a mans d'integristes musulmans. Refugiat al Canadà, Lazhar pren la determinació de fer-se mestre -la feina de la seva dona- i comença a fer classes a uns alumnes que arrosseguen el fantasma del suïcidi de la seva mestra, que es va penjar a la mateixa aula on ells ara fan classe. No es parla del tema. L'escola vol girar full. Però la ferida està oberta, i no para de sagnar.

"El suïcidi de la Martine és per a ell inconcebible", comenta Falardeau. "La seva dona va perdre la vida per quedar-se a Algèria i acabar el curs amb la seva classe". El trauma del Bazhir és paral·lel al dels seus alumnes. Però ell es guarda molt de compartir-ho amb ningú. "La classe és un espai de vida, no un lloc per abocar-hi patiment i frustració", exclama el personatge.

L'estratègia del Bazhir passa per la comunicació. Malgrat l'oposició de l'escola i d'una psicòloga que molt puntualment visita els nens, ell no veu cap mal a abordar el problema i formular en veu alta preguntes que no tenen una resposta fàcil. Falardeau explica que va tenir una prova del "poder transformador" de la paraula en una visita promocional que va fer al Japó. "Tots els periodistes comparaven la classe amb el Japó, i el dol per la mestra amb el de les morts del tsunami. Per ells la clau de la guarició ha de passar per força per l'acte de comunicació".

Educar, ensenyar, viure

La formació periodística i l'experiència com a cooperant internacional de Falardeau -un currículum peculiar per a un cineasta- es manifesten en la gran virtut del film: claredat expositiva i una mirada a l'immigrant lliure dels tics habituals de l'etnocentrisme occidental.

Com a l'excel·lent La classe , de Laurent Cantet, Profesor Lazhar ajusta el diafragma sobre els subjectes de l'aula i els examina com si tots fossin un sol ésser viu. No en té el rigor ni l'exactitud i s'esforça un pèl massa a fer simpàtic el protagonista, però sens dubte és un exercici de cinema social que posa sobre la taula qüestions de fons sobre el debat educatiu: la pèrdua de valor dels mestres quan la seva individualitat és anul·lada pel sistema educatiu i el programa escolar; la rigidesa dels protocols que, per protegir els nens, dificulten la relació que tenen amb els mestres fins al punt de criminalitzar qualsevol contacte físic, i, sobretot, la diferència entre ensenyament i educació. "El mestre no només ha d'ensenyar als alumnes a llegir i escriure -afirma Falardeau-, sinó també a fer amics, resoldre conflictes i parlar de coses dramàtiques com el suïcidi i la mort". És a dir, a viure.

Més continguts de