Publicitat
Publicitat

Ramon Casas, íntim i vital

El Museu del Modernisme de Barcelona inaugura la primera gran exposició de l’artista, amb 130 obres, en la celebració dels 150 anys del seu naixement

Ramon Casas (1866-1932) es delia per la velocitat: el morro del seu espectacular Delaunay-Belleville és pràcticament icònic i apareix en diverses obres seves. Aquest espectacular vehicle, acompanyat d’una gran fotografia de l’artista amb la família, tots preparats per a una excursió automobilística, és una de les peces que es poden veure a Ramon Casas. La vida moderna del Museu del Modernisme de Barcelona. L’exposició, que reuneix 130 obres, la majoria provinents de col·leccions privades i algunes mai exposades fins ara, inaugura l’Any Ramon Casas, que commemora el 150è aniversari del naixement de l’artista. Es tracta d’una iniciativa privada -el museu és de la família Pinós- i l’única gran exposició de Casas que es podrà veure a Barcelona. L’altra exposició destacada, Ramon Casas, la modernitat anhelada, s’inaugurarà al novembre al Museu Maricel de Sitges. El Museu del Modernisme també s’ha quedat amb el domini web www.ramoncasas.cat i ha publicat un catàleg amb la col·laboració de set historiadors.

Passió pel ciclisme

Casas va ser un treballador incansable que va viure amb intensitat les seves tres passions: conduir, pintar i menjar. “Als 15 anys el seu pare el va enviar a París perquè pogués estudiar amb els millors artistes. Va conèixer la bohèmia i quan va tornar es va trobar una Barcelona ancorada en el passat. El seu anhel de modernitat el va trobar en el ciclisme”, explica el comissari de l’exposició, Gabriel Pinós, davant l’obra Descans del ciclista i d’un espectacular velocípede. Quan tenia 20 anys, Casas va pintar L’entrada a la plaça de toros de Madrid i poc temps després Regates. “Hi ha figures tallades i això en aquella època era molt underground, sempre va tenir un actitud rebel”, diu Pinós. Un altre exemple de rebel·lió és El petó de bona nit, on una figura maternal apareix completament d’esquena. A l’exposició també es poden veure els olis dels guàrdies municipals que Casas va pintar prèviament al Garrot vil, que es troba al Museu Reina Sofia. Hi ha detalls curiosos que traspuen sentit de l’humor, com dues cartes il·lustrades que Casas va enviar a la seva mare en què explica els problemes econòmics de la revista Pèl & Ploma amb una caricatura d’un guàrdia civil ventant-lo.

Dones i pneumàtics

Entre la desena de peces inèdites que hi ha a l’exposició, destaca un cartell dels pneumàtics Pneu Klein. “Es coneixien les postals, però mai s’havia vist el cartell original”, assegura Pinós. Casas es va avançar als famosos calendaris Pirelli: al cartell hi apareix una dona (vestida) recolzada sensualment damunt d’un pneumàtic. Les dones són molt presents en les obres de Casas, n’hi ha moltes de la seva família i sobretot de la seva musa, la moderna i desinhibida Júlia Peraire, amb qui s’acabaria casant l’any 1922.

Es pot veure la Júlia mig endormiscada al llit de La grasse matinée ; amb els hàbits de monja a la porta del monestir de Monja a Sant Benet de Bages, o vestida segons la moda anglesa en un dels cinc plafons que formaven part del Paravent de les estacions que hi havia hagut al Palau Maricel. “Aquest plafó era d’un col·leccionista privat. Els altres quatre -on la musa apareix vestida segons altres modes europees- també es troben repartits entre col·leccionistes”, detalla Pinós. L’obra, però, està molt ben documentada. Casas, que era molt aficionat als autoretrats, es va dibuixar a si mateix pintant Paravent de les estacions amb la seva musa al fons emprovant-se un barret. En canvi, la Júlia més sensual, la de La Sargantain, possiblement l’obra més eròtica de Casas, no és accessible al gran públic i no forma part de l’exposició: penja d’una de les parets del Cercle del Liceu. Sí que és a la mostra, a la secció dedicada a la revista Pèl & Ploma, un retrat del promotor cultural Pere Romeu que Pinós va localitzar a Madrid i que fins ara no s’havia vist mai en un museu. Tampoc s’havia exposat mai el dibuix Pláticas de familia.

L’exposició té vuit blocs: “Vida quotidiana, Ramon Casas observador del seu temps”; “Crònica d’una època”; “D’Els Quatre Gats a les quatre rodes les complicitats de Ramon Casas en la promoció de l’automobilisme a Catalunya”; “Pèl & Ploma”; “Chulas i manolas, estereotips femenins en l’univers de Casas”; “(Júlia) La dona modernista, del somni a la realitat” i “El retratista del modernisme”.

Pinós ha comparat l’exposició amb la inauguració del museu ara fa sis anys. “Ha significat gairebé fer un museu nou. Hem buidat el 80% de l’espai expositiu i l’hem dedicat a l’obra de Casas”, assegura Pinós. El comissari de l’exposició explica que el museu va començar a treballar per commemorar l’aniversari de l’artista força abans que ho fes la Generalitat. “Quan vam comprar el domini de la web, la Generalitat encara no havia fet gairebé res; no van anunciar el pressupost fins poc abans de Nadal”, diu Pinós. A l’exposició hi ha peces de 70 col·leccions, gran part particulars, a més d’institucions com Banc Sabadell, Codorníu, Fernando Pinós Galeria d’Art, la Fundació Vila Casas, la Fundació Manuel Rocamora, el MNAC, el RACC, Marc Martí i el Museu de la Garrotxa, entre d’altres. Ramon Casas. La vida moderna es podrà veure fins al 8 de maig.

Per què no al MNAC?

Ramon Casas és un dels grans artistes de la història de l’art català. Per això, crida l’atenció que l’única exposició de l’Any Ramon Casas que es veurà a Barcelona l’organitzi una entitat privada, el Museu del Modernisme, i no un museu públic. Si el Museu Nacional d’Art de Catalunya és la casa gran del Modernisme, on Casas està molt ben representat, el més lògic seria que hagués organitzat una nova retrospectiva de Casas, després de la que va presentar l’any 2000. Però Pepe Serra, el director del MNAC, en un gest de gosadia i generositat, en lloc de mostrar-la a Montjuïc, on hauria rebut unes xifres de públic sucoses, l’ha coorganitzada amb el Museu de Maricel a Sitges. Un dels comissaris de la mostra que s’inaugurarà al novembre, Francesc Quílez, forma part de l’equip del museu, i una vintena d’obres seran seves. “El MNAC actua a dins i a fora del museu, i tot és Museu Nacional: el Modernisme al Brasil i a la Xina, Calsina i Guinovart al Museu de Montserrat o aquest cas de Ramon Casas”, diu Serra, abans de subratllar: “Té molts projectes i alguns passen a casa i d’altres no, però formen part de la nostra actuació”. En lloc de la gran exposició de Ramon Casas, el MNAC -que en els últims anys només ha dedicat monogràfiques a artistes que mai n’havien tingut, el cas de Carles Casagemas, Gabriel Casas i Xavier Gosé- acollirà a l’octubre una mostra que reflecteix la tasca d’investigació del centre, Ramon Casas i les ombres xineses d’Els Quatre Gats.

Més continguts de