Publicitat
Publicitat

59È FESTIVAL DE SANT SEBASTIÀ

Manel Huerga presenta fora de competició '14 d'abril: Macià contra Companys'

La República Catalana es proclama a Sant Sebastià

El documental històric és un gènere cinematogràfic avorrit? Potser no per definició, però a la pràctica molt sovint. Per poc que retrocedim una mica en el segle XX, trobem que les fonts audiovisuals escassegen. ¿Quines imatges tenim de l'assassinat de l'arxiduc d'Àustria a Sarajevo? O de la Revolució d'Octubre a Rússia? Sense accés a fonts visuals que no siguin fotogràfiques o de recurs, els documentals històrics es veuen abocats a ser exercicis de muntatge -d'on no n'hi ha no en raja- que abusen de la veu en off, sense cap element narratiu que no sigui el text. És a dir, articles il·lustrats.

Per explicar un dels episodis més importants de la història de Catalunya, Manel Huerga ha trobat en el guió de Toni Soler una solució elegant i enginyosa per resoldre el problema de l'absència d'imatges d'arxiu: inventar-se-les. 14 d'abril: Macià contra Companys , que ahir es va presentar fora de competició al Festival de Sant Sebastià, és un una ficció documental que barreja escenes d'un fals reportatge televisiu enregistrat el 1932, un any després del 14 d'abril, i una docuficció que recrea els esdeveniments d'aquells dies. Huerga ja havia fet servir un apropament similar a Gaudí , un fals documental en la línia del Zelig de Woody Allen, però ara va més enllà i proposa un anacronisme impossible, un artifici recolzat en dues veritats molt poderoses: la documentació exhaustiva dels fets i la veritat del llenguatge audiovisual, que de manera immediata situa l'espectador i fa que s'oblidi del format i les interpretacions per deixar-se endur pel vertigen de la història.

La pel·lícula llavors passa de ser un documental més del gènere a convertir-se en un apassionant recorregut pels esdeveniments que van envoltar la proclamació de la República, i il·lumina aspectes poc coneguts de l'episodi com la conflictiva relació entre els dos protagonistes d'aquella jornada: Francesc Macià i Lluís Companys. La pel·lícula s'esforça a fugir de la fredor del retrat històric i, ajudada per les interpretacions de Fermí Reixach i Pere Ponce, excel·lents, humanitza els personatges sense prendre partit i fomenta que la coralitat de veus (del rei Alfons XIII a Josep Tarradellas -llavors secretari de Macià-, del president de la República Niceto Alcalá-Zamora a Francesc Cambó, etc.) expliquin la història, cosa que obre la perspectiva i facilita la comprensió d'unes jornades històriques.

Soler cita al començament del seu llibre Mercè Rodoreda, que quan parla de la República a La plaça del Diamant recorda un aire "barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir". Un aire que torna a bufar amb força a 14 d'abril: Macià contra Companys .

Ripstein i Demy (fill)

La penúltima jornada de la competició oficial del festival ha tingut com a plat fort Las razones del corazón , dirigida pel mexicà Arturo Ripstein, vell conegut del festival que aquí adapta lliurement Madame Bovary i trasllada l'acció de la novel·la a l'edifici en què viu Emilia, tan enamorada del seu veí saxofonista com avorrida d'un marit banquer. Flauvert li escau de meravella al mexicà, amic d'explorar els abismes de la passió, que convenç amb aquesta peça de càmera en blanc i negre, fosca i intensa.

El festival també ha tingut el detall d'incloure el fill dels genials cineastes Jacques Demy (protagonista d'una retrospectiva) i Agnès Varda en la competició oficial. Però Mathieu Demy és la contundent demostració que el talent cinematogràfic no s'hereta. Americano és una cinta plana i erma sobre un home que no sap com fer les paus amb la seva mare, que ja és morta.

Més continguts de