Simpàtica i entranyable història d’uns capitalistes
Barcelona‘Lehman Trilogy’ LA VILLARROEL
4 DE JULIOL
L ehman Trilogy ressegueix la història d’uns immigrants alemanys que van arribar a Nova York el 1844 i que, de mica en mica, van aixecar un imperi financer que el 2008 faria fallida i obriria la porta a la tempesta financera que ha tenyit el món des d’aquell moment. L’obra de l’actual director del Piccolo Teatro de Milà, Stefano Massini, s’apunta al teatre document que ja vam descobrir-li amb Dona no reeducable, el magnífic monòleg sobre la periodista russa Anna Politkóvskaia. Massini il·lustra el desenvolupament del capitalisme sense carregar gaire les tintes, gairebé com un notari convertit en historiador: des de la producció i intercanvi de béns fins al capitalisme financer, que no produeix res més que desajustos econòmics.
Els germans Lehman -els Lehman Brothers- deixen la seva terra bàvara, els prats i les vaques, i obren una botiga de roba a Alabama, des de la qual començaran el camí cap a l’imperi. Són tres personalitats força diferents que donen un gran joc teatral i que l’autor dissenya amb simpatia i humor, i amb una ambició molt humana. El Henry (entranyable Santi Ricart), l’Emanuel (emotiu i volcànic Òscar Muñoz) i el Mayer (encisador i còmic Jordi Rico) componen una família de jueus ortodoxos amb el desig de progressar econòmicament i socialment. En aquest llarg primer acte, escrit com una melodiosa partitura oral, hi ha una gran troballa. A Nova York li pregunten a l’Emanuel: “¿Vostè té plantacions de cotó?” I respon: “No”. “¿Aleshores té fàbriques tèxtils?” I diu: “No”. “I doncs, què fa en el món del cotó?”. L’Emanuel dubta i a la fi pronuncia un mot que avui en dia domina l’economia: “Intermediari”.
Ja en el segon acte, i amb la segona i tercera generació de Lehmans, la narració resulta més punyent i corrosiva, i menys ben temperada, però amb una altra troballa en la conspiració del màrqueting per convertir els ciutadans en consumidors i estimular la seva avarícia. La saga familiar acaba el 1969 amb la mort del Robert (alteradíssim Rubèn de Eguía), fill del Philip (malèfic David Vert) i cosí del Herbert (Jacob Torres), i els últims trenta anys de Lehman Brothers -sembla que amb una direcció ja completament aliena a la família- es liquiden de manera breu, prescindint de detalls i personatges, però amb un final que evoca la bogeria de Wall Street. Admirable la feina dels sis actors en una brillant posada en escena de Roberto Romei basada en la paraula, en un espai escènic despullat (Roger Orra) clarament al·legòric del creixement de l’imperi.
