Publicitat
Publicitat

El film de Jeff Nichols explora la paranoia apocalíptica d'un obrer

'Take shelter', la revelació 'indie' de la temporada

L'apocalipsi ha arribat al cinema indie. Jeff Nichols dirigeix el drama psicològic Take shelter, un dels últims èxits sorgits de Sundance. El malson d'un pare que vol salvar la família d'una tempesta... real?

Com si fos una confirmació de l'apocalipsi cinematogràfic que va viure el seu clímax en l'últim festival de Sitges, on es van alinear una sèrie de pel·lícules sobre la fi del món que semblaven donar la raó a les profecies maies -de la Melancolia de Von Trier al Contagi de Soderbegh-, Take shelter continua aquesta tendència amb una variació psicològica sobre el cinema de catàstrofes. Cinema apocalíptic, doncs, però amb coartada d'autor.

Curtis LaForge, un obrer de l'Oest Mitjà nord-americà, marit i pare de família, comença a tenir malsons sobre una tempesta terrible, devastadora, un presagi que ve acompanyat d'una ordre imperativa: construir un refugi. A partir d'aquí la seva vida, vulgar però feliç, comença a fer-se miques, esgarrapada pel realisme d'unes al·lucinacions que no és capaç de separar de la realitat. Són símptomes d'esquizofrènia? És el pressentiment d'un apocalipsi imminent? Davant del dubte, el Curtis decideix construir el refugi al pati de casa, amb una convicció que esdevé ràpidament obsessió impossible de controlar.

Take shelter és el segon llargmetratge de Jeff Nichols, que va debutar el 2007 amb la inèdita Shotgun stories , un drama del sud amb ressonàncies del Malick de Males terres que va conrear un moderat èxit en el circuit de festivals. Amb el seu nou film, Nichols va un pas endavant i es postula a revelació indie de la temporada. El director es defensa bé com un gran creador d'imatges poderoses i atmosferes enrarides, un talent que esclata en les seqüències de les visions del protagonista. Però Nichols no es limita a visualitzar l'horror, sinó que a mesura que les al·lucinacions del Curtis empitjoren és capaç de suggerir-les només amb una el·lipsi o amb una mirada. A cop d'explicar la història des del punt de vista del Curtis, l'espectador no pot evitar participar de la seva incertesa, posant un peu i mig en el territori de la paranoia, sembrant-hi el dubte: ¿Take shelter és un drama psicològic o un malson fantàstic? Nichols, hàbilment, rebutja contestar fins a l'última escena del film. La resposta, per cert, en sorprendrà més d'un.

Shannon, una cara inquietant

L'altre gran actiu de Take shelter és el seu protagonista, Michael Shannon, un actor amb una cara inquietant i una presència que molts han comparat amb la de Willem Dafoe. Shannon, que ja era un dels protagonistes de Shotgun stories , està especialitzat en personatges torturats, amb conflictes profunds, entre els quals destaca l'agent Nelson Van Alden de la televisiva Boardwalk Empire . Però l'actor, que interpretarà el malvat General Zod en la nova versió cinematogràfica de Superman que prepara Zack Snyder ( 300 ), demostra a Take shelter que és molt més que una presència desassossegadora. La seva composició d'un home contínuament a punt d'esclatar i el dolor soterrat que transpiren els seus ulls són dels punts forts de la pel·lícula. Al seu costat hi ha una de les actrius amb més puixança del cinema nord-americà actual, Jessica Chastain, que l'any passat va treballar en dues de les pel·lícules més premiades de l'any: L'arbre de la vida i Criadas y señoras . Entre els dos fan creïble una història d'amor al límit de la versemblança.

Més continguts de