Publicitat
Publicitat

Toni Hill: "No vull que el meu inspector avorreixi"

Els bons suïcides (DeBolsillo, 2012) és la segona novel·la sobre l'inspector barceloní Héctor Salgado.

Hi haurà un tercer llibre -que potser surt l'estiu que ve- que tancarà una de les subtrames que s'obria a la primera novel·la i continuava a la segona, la desaparició de la Ruth, exdona de l'inspector.

I després?

M'agradaria continuar, però també tinc altres idees al cap. No vull que el meu inspector avorreixi.

Havent traduït autors com David Sedaris i Jonathan Safran Foer, com és que a l'hora d'escriure et vas decidir per la novel·la negra?

És un gènere que sempre m'ha interessat. Amb 13 o 14 anys m'havia llegit tota l'obra d'Agatha Christie, i també una pila de títols de La Cua de Palla . Vaig escollir el gènere negre perquè a base de llegir-ne novel·les em va semblar que n'havia après algunes tècniques.

Els bons suïcides comença amb una noia tirant-se al metro. L'inspector Salgado comença a investigar-ne la mort i paral·lelament anem coneixent nous detalls sobre la Ruth. Tot això, barrejat amb una aproximació a l'empresa de cosmètics on treballava la suïcida.

Tinc la impressió que si no hi hagués cap crim, els personatges de les meves novel·les també s'aguantarien. M'agrada acostar-me molt a les seves vides: això m'ajuda a donar densitat a la trama.

I et permet anar fent desfilar temes d'actualitat.

El món de l'empresa va ser un dels punts de partida: s'ha explorat en sèries com Mad men i The office , però en literatura no gaire. Els nadons robats, la corrupció i els motius pels quals algú pot arribar a suïcidar-se m'interessaven especialment, en aquesta novel·la. No em veig parlant d'assassins que tatuen papallones a les víctimes ni aproximant-me al gran crim organitzat, dues tendències recents: com a lector no m'interessa gaire, i com a escriptor encara menys.

Un dels secrets de L'estiu de les joguines mortes va ser l'aproximació a la Barcelona contemporània, sense manies i amb esperit crític.

Les últimes pel·lícules que s'hi han rodat mostren una ciutat preciosa, i això em sembla bastant fals. Pel que fa a les novel·les, n'hi ha hagut moltes de medievals i s'ha desenvolupat una línia onírica i gòtica arran de l'èxit de Zafón. La Barcelona que surt als meus llibres és mediterrània, climàticament parlant, però no sé si els barcelonins ho som gaire, de mediterranis: no tinc la sensació d'estar envoltat d'epicuris.

La novel·la passa el gener del 2011. La crisi no és tan greu com la d'ara.

Encara es tenia l'esperança que es podia arreglar. Per això la majoria de personatges encara tenen feina.

Però són infeliços.

Com la majoria de nosaltres. Tothom ha tingut relacions de parella que no li han anat bé, i això et fa anar amb prevencions.

Més continguts de