Publicitat
Publicitat

HISTÒRIA

Quatre espanyols supervivents de Mauthausen van ser condemnats pels aliats, acusats de ser 'kapos', en judicis sense garanties

Víctimes dels nazis i de la justícia nord-americana

A l'antic camp de concentració de Dachau, entre el maig i el juliol del 1947, un tribunal militar nord-americà va condemnar a la pena de mort Indalecio González, supervivent de Mauthausen, després d'acusar-lo d'exercir d' oberkapo . El van penjar a la forca el 2 de febrer del 1949. De poca cosa van servir les peticions de clemència del govern espanyol republicà a l'exili. Laureano Nava va ser acusat de kapo auxiliar i condemnat a cadena perpètua. Més tard sol·licitaria la revisió del seu cas i sortiria de la presó. Moisés Fernández no va tenir tanta sort. Va ser acusat de ser kapo auxiliar i d'haver colpejat amb una cullera de sopa un altre intern. Va ser condemnat a 20 anys de presó. Ell no aconseguiria tornar a ser lliure: va morir d'un infart a la seva cel·la. Tan sols Domingo Félez, que havia fet de barber al camp de concentració i a qui van acusar de marcar amb una k els interns destinats al crematori, va ser absolt per falta de proves.

La professora de dret internacional de la Universitat de Barcelona (UB) Rosa Ana Alija Fernández defensa que a aquests quatre supervivents de Mauthausen no se'ls va garantir el dret a un judici just. Alija, que ha investigat a fons els documents del National Archives and Records Administration (NARA) dels Estats Units, va exposar la seva tesi al col·loqui internacional De l'exili a la deportació organitzat pel Memorial Democràtic, que s'ha fet aquesta setmana al Museu d'Història de Catalunya.

Els quatre homes havien lluitat amb l'exèrcit republicà durant la Guerra Civil. Quan van perdre la guerra, com molts altres milers d'exiliats, van creuar la frontera i se'ls va enviar darrere les filferrades dels camps de concentració francesos. Per deixar enrere les tendes aixecades improvisadament sobre la sorra de les platges, en esclatar la Segona Guerra Mundial, van unir-se a les companyies de treball estrangeres de l'exèrcit francès. El 1940, quan els soldats alemanys van ocupar França amb el casc de ferro fermat al cinturó, el fusell penjat a l'esquena i el cansament enganxat a les botes, aquells homes van ser capturats pels nazis i enviats als camps de concentració de Mauthausen.

La prova diabòlica

Quan sorprenentment van sortir de l'infern, on van morir 4.816 espanyols, es van haver d'encarar a un tribunal que ja els considerava culpables abans de començar el judici. ¿Es va respectar la presumpció d'innocència? Els que els jutjaven tenien unes directrius molt clares: els acusats havien participat en una "empresa criminal conjunta" concebuda pels dirigents nazis. Els càrrecs eren "terriblement imprecisos, la qual cosa avui seria del tot inacceptable", assegura Alija. "A Nava, González, Fernández i Félez se'ls va acusar d'haver incitat, auxiliat, induït i participat en les morts, pallisses, tortures, inanició, abusos i indignitats contra ciutadans no alemanys, però sense que es conegués exactament com, quan ni contra qui", emfatitza la professora de dret internacional. En dret es coneix com "la prova diabòlica -explica Alija- perquè han de provar una cosa que no existeix".

Els condemnats van tenir dificultats per fer-se entendre i no van comprendre moltes de les preguntes o acusacions que se'ls van fer. Cap dels acusats dominava l'anglès. A Dachau hi havia força traductors del francès i de l'alemany, però escassejaven els que manejaven l'espanyol. Al final es va recórrer, entre altres intèrprets, a una taquígrafa judicial, Eve Fridell Hawkins.

Un any més tard, el 1948, Hawkins va enviar una carta al Washington Post. La taquígrafa titllava el judici de "burla" i denunciava que hi havia molts dubtes sobre si havien entès o no el procés: "No hi havia intèrprets espanyols a Dachau, només hi havia una taquígrafa judicial que havia viscut algun temps a Sud-amèrica i una taquígrafa amb avantpassats de Nou Mèxic que encara tenia menys fluïdesa. Van obligar a fer d'intèrpret la taquígrafa malgrat que s'hi va oposar perquè no tenia prou nivell per fer aquesta funció en un judici en què estava en joc la vida d'uns homes. Però els espanyols, els neutrals, els no enemics, els innocents que passaven per allà, es podria dir, no importaven un rave a ningú. Tots plegats ens n'hauríem d'avergonyir. Jo ja ho he fet perquè jo era la intèrpret". En les transcripcions hi ha moltes incoherències que denoten que ni interrogador ni interrogant s'havien entès gaire.

Els acusats van denunciar que "hi havia testimonis professionals, que testificaven en diferents judicis encara que ni tan sols coneguessin els acusats". En el cas de Nava la defensa també va protestar perquè, després de les declaracions dels testimonis, el públic que assistia al judici informava els altres testimonis sobre el que estava succeint a la sala. Fossin o no culpables d'haver vexat i humiliat els altres presoners, la llista d'irregularitats comeses durant el judici és llarga. Curiosament, l'acusació parla de víctimes poloneses, franceses, gregues, iugoslaves, ciutadans de la Unió Soviètica, noruecs, danesos, belgues, xinesos, britànics, turcs, nord-americans... però en cap cas es menciona ni un espanyol, quan eren molt nombrosos a Mauthausen.

Tots els acusats van admetre durant el judici que havien fet tasques d' oberkapo , kapo o kapo auxiliar. El tribunal, però, no va tenir en compte les circumstàncies: ells també havien estat capturats pels nazis i eren presoners. Per l'acusació, simplement, Nava, Fernández i González eren "culpables d'assassinats comesos voluntàriament sense cap tipus de respecte per la vida humana i sense haver estat sotmesos a cap tipus de coerció". Tots menys Nava van fer un al·legat final. Fernández va argumentar: "Totes les acusacions són falses. Vull que el tribunal sàpiga que he lluitat contra el feixisme durant onze anys, que mai he estat un criminal, que és la primera vegada que estic davant un tribunal, que tinc dona i fill i que no els he vist durant onze anys i que, com a combatent contra el feixisme, crec que ja em toca tenir una mica de justícia i poder descansar. Res més".

Més continguts de