‘Victòria’: el despertar de la consciència en l’Espanya dels 50
BarcelonaLa primera imatge que li va venir al cap al dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) va ser la d’una dona viatjant sola en un tramvia. Els vagons són buits i tots els trens amb què es creua també. No entén per què. Torna de l’enterrament del marit i ni s’ha assabentat que hi ha la vaga dels tramvies, la primera revolta popular contra la dictadura franquista.
Aquí comença el viatge de Victòria, el periple vital d’una dona que passa de conviure sense traumes amb el règim franquista i seguir inconscientment la moral imposada a formar-se una consciència ideològica a repèl. L’autor i director vincula l’espectacle -que es podrà veure a la Sala Gran del TNC del 4 de maig al 12 de juny- directament amb l’actualitat, tot i que se situï al març de 1951: “Té a veure amb el que llegim als diaris avui, amb la llei mordassa, amb la corrupció, amb inputs que anem rebent i que em fan pensar que hi ha una cosa fundacional en el model de societat que encara arrosseguem. I m’amoïna la passivitat i la resignació d’una societat adormida de la qual formo part”, explica. Per això Pere Arquillué diu que “entra a la lliga d’obres necessàries, per saber d’on venim, on volem anar i on som ara”.
Emma Vilarasau interpreta la protagonista que dóna títol a l’obra, una vídua que rep en herència una barberia sense clients i que haurà d’empescar-se-les per sobreviure. Al seu voltant, un falangista sensible que n’està enamorat (Jordi Boixaderas); el cunyat (Joan Anguera); un professor republicà fastiguejat amb els nous temps que opta per l’estraperlo (Arquillué); una dona rellogada que ha hagut d’abandonar la feina d’artista del Paral·lel i el seu fill (Mercè Arànega i Nil Cardoner), i una estrangera misteriosa que li farà obrir els ulls (Mar Ulldemolins). La majoria d’aquests personatges -que transiten per una barberia del Raval d’estètica cinematogràfica, una escenografia de Max Glaenzel en format panoràmic 16:9- fan el viatge contrari al de la Victòria: són figures amb una personalitat i una ideologia fixades que es veuen obligades a ocultar-la: “Han de crear-se una màscara per encaixar en el model que implementa el règim, i això els genera dolor i resignació”.
L’aroma de la literatura de Marsé
Els tres ingredients que conjuga Pau Miró a Victòria són “amor, por i corrupció”. Però l’autor avisa: “No suporto les històries d’amor al teatre”. Així que la tensió l’exerceix més aviat la vida domèstica, la supervivència, la por, “i com es filtren aquests temes menys romàntics en les relacions personals, de mare i fill, de germans...”, apunta. L’espectacle no és una diatriba política, ni una lliçó d’història, sinó que Miró pretén “retratar l’ànima d’uns personatges en un moment complicat a nivell ideològic i personal”. Afirma que beu sobretot de la literatura sensorial de Juan Marsé -ja va adaptar al teatre Adiós a la infància, una aventi de Marsé el 2013-, de manera menys evident de Mercè Rodoreda i de les cròniques de Nèstor Luján.
Mantenir el segell personal
El Teatre Nacional va encarregar ja fa dos anys l’espectacle a Miró, un dels dramaturgs amb més projecció. I li va donar carta blanca. Ell, malgrat el respecte que implica tota una Sala Gran -molt pocs dramaturgs catalans vius hi han passat: Benet i Jornet, Jordi Casanovas, Marc Rosich, Albert Espinosa, Pere Riera i Narcís Comadira-, no ha fet concessions: “No he renunciat al meu segell”, diu. I Vilarasau afegeix que els ha exigit com un corcó “contenció”: “No ha sigut senzill arribar a una cosa simple”, confessa l’actriu.
Fa 16 anys que Miró va estrenar el primer espectacle al petit Teatre Malic i amb la Victòria de la Sala Gran vol tancar una etapa de la seva producció -en què destaquen Els jugadors, La trilogia animal o Plou a Barcelona - . Ara té ganes d’abandonar els seus temes recurrents -el Barri Xino, els personatges anònims i secundaris, la misèria, el pes del silenci-: “Necessito altres colors. Vull fer un trencament, saltar a noves textualitats”. Pau Miró també comença un nou viatge.
