Publicitat
Publicitat

Visa Pour l'Image pren el pols al fotoperiodisme

Amb motiu del festival, fotògrafs, editors, agències, diaris i amants del periodisme gràfic es reuneixen anualment per analitzar i debatre sobre l'estat i el futur de la professió

El fotoperiodisme té aquests dies una cita mundial al festival Visa pour l'Image de Perpinyà, on fotògrafs, editors, agències, diaris i amants del periodisme gràfic es reuneixen anualment per analitzar i debatre sobre l'estat i el futur de la professió.

El festival es desenvolupa en un context de crisi econòmica, mentre els testimonis informats prosperen a les xarxes socials i amb la digitalització de la imatge incorporada en els telèfons mòbils de bona part de la població mundial.

La qualitat del fotoperiodisme "no s'ha deteriorat", assegura el director de la mostra, Jean-François Leroy, en una entrevista telefònica en la qual subratlla que "el nivell general s'ha mantingut" encara que potser hi hagi "menys coses excepcionals". En la mateixa línia s'expressa el responsable de l'agència de fotografia EPA per a França, el Regne Unit, Holanda i Luxemburg, Horaci Villalobos, que explica que ara "es fa un fotoperiodisme diferent", però no pitjor.

"La digitalització de la imatge ha afavorit enormement la democratització dels mitjans als quals tenen accés aquells que volen iniciar-se en la professió. Les comunicacions [...] també ajuden i ha generat un enorme canvi", afegeix qui va prendre l'última foto del president xilè Salvador Allende amb vida. Es tracta d'una "segona democratització de la fotografia", després d'"aquella de finals del XIX quan Kodak va inventar la màquina amb què qualsevol particular podia fer fotos", precisa el fotògraf i corresponsal d' Abc al Magrib, Luis de Vega, que respon a l'entrevista per correu electrònic des de Líbia. Però una cosa és la democratització dels mitjans i una altra la reproducció de comentaris a la xarxa a càrrec d'individus anònims, fet que demostra que "continuen sent necessaris bons professionals que ens expliquin el que passa al món amb imatges", afegeix Luis de Vega.

"Hi ha lloc per a les xarxes socials, cadascú que faci el que vulgui. No hi ha lloc, però, a vincular-los de cap manera amb el periodisme, perquè no ho són", afegeix Villalobos.

El periodisme és "un ofici, una passió, una tasca i una vocació que ve de molt enrere i que es basa en una avaluació correcta dels fets, [...] una comprovació de les fonts i una estima absoluta per a la veritat", subratlla Villalobos. La resta és "opinologia", que "no té a veure amb cap definició de periodisme".

Leroy, més pessimista, assegura que "la popularització de les imatges a través de les xarxes socials com Facebook o Twitter" és una catàstrofe per a la professió.
"És una tragèdia perquè ja no sabem reconèixer una fotografia" i perquè "vivim en una civilització de rumors", explica Leroy, que detecta que ja "no verifiquem les informacions. En cita, com a exemple, la suposada captura per part dels rebels libis de Saif a l'Islam, un dels fills del dictador Muammar al-Gaddafi, que es va demostrar falsa.

"Tots els mitjans de comunicació del món, sense excepció, en van anunciar la detenció. No era veritat, però tots ho van anunciar. On es busca la informació? No en tinc ni idea", diu el director de Visa pour l'Image, que recepta als mitjans "gastar-se una mica més de diners perquè la informació no és gratuïta". 

Sobre aquest rumor -que sufoca fins i tot la Cort Penal Internacional (CPI), que en va donar per confirmada la captura- Villalobos assenyala que "hi ha moltíssimes menys possibilitats de mentir amb la foto que de mentir amb el text" perquè "dins de les branques del periodisme, la que té menys possibilitats de perdre l'honestedat és el fotoperiodisme ".

"Si no és que es tracta d'un hàbil pocavergonya que decideixi utilitzar Photoshop [...] per fer un muntatge, si l'individu no hi era, la foto no hi és. La realitat no passa pel text que diu: 'els rebels van capturar al Gaddafi júnior', la realitat passa perquè va aparèixer Gaddafi júnior i hi ha les fotos ", resumeix.  Leroy, característic per les seves crítiques expressions a boca de canó, assegura que encara hi ha esperança per al reportatge gràfic i assenyala nous talents que marcaran la professió en els pròxims anys, entre els quals cita Álvaro Ybarra Zavala (Bilbao, 1979).

"Hi ha gent, com jo, a qui no ens importa gens les noces dels prínceps i que volem saber el que passa a Líbia, a l'Afganistan, al Pakistan, al Sudan, a la Costa d'Ivori i a tot arreu. Afortunadament, també n'hi ha que volen donar testimoni ", conclou.

Etiquetes

Més continguts de