Publicitat
Publicitat

FESTIVALS MUSICALS

El drama de Manos de Topo també brilla al PopArb

Visca la tragèdia romàntica de Mishima!

La tragèdia romàntica va dominar la primera jornada del PopArb. D'una banda, amb les espectaculars prestacions del directe de Mishima. De l'altra, amb el catàleg de decepcions, odis i mentides de Manos de Topo, uns altres que es mouen en els abismes de la tragèdia emocional aportant punts de vista originals. Mishima s'han enfilat a un cavall guanyador: el repertori de L'amor feliç . Van sortir a l'escenari de Can Cassó a tres quarts d'una de la matinada, quan el recinte ja era ple, i el primer que va sonar va ser La vella ferida , primera cita a un disc que creix en directe, sobretot quan el quintet aposta per peces com Els crits i El camí més llarg , que a Arbúcies van aconseguir minimitzar l'efecte de cançons bandera com L'última ressaca .

David Carabén es va comunicar amb el públic, va ballar i va deixar que la gent completés les tornades de Com abans i Tot torna a començar , però no va caure en el populisme. Rilke no ho toleraria. El millor de Mishima ara és la rotunditat dels seus concerts, la confiança que hi exhibeixen. Divendres van estar impecables, amb Dani Vega movent la guitarra amb determinació entre la contundència rítmica de Xavi Caparrós i Alfons Serra. Eufòria i vigor.

Manos de Topo i el seu pop melodramàtic van ser altres triomfadors de la nit. El grup de Miguel Ángel Blanca no va trair la seva naturalesa ni la seva visió dels cataclismes emocionals, la que expliquen en cançons com Tragedia en el servicio de señoras i El cartero . El debat de la nit va tornar a ser si les lletres de Blanca són rebudes amb més complicitat per homes o per dones. La resposta del públic del PopArb mou la balança cap als mascles. Potser hi té alguna cosa a veure que Blanca digués que Manos de Topo odien els gats. El cantant del grup també va provocar el púbic quan va dir: "Balleu realment malament, felicitats. I hem estat a llocs on es balla molt malament, com Tortosa". Això sí, va agrair la merescuda ovació final: "Gràcies, sou molt amables", va dir.

Quimi Portet i Els Surfing Sirles

La nit va començar amb el concert a Can Torres de Litoral, fresca barreja de folk-pop i música popular mediterrània. A Can Cassó van obrir La Estrella de David, cada dia amb un so més contundent, encara que això perjudiqui la intel·ligibilitat de les lletres. En canvi, a Quimi Portet se li va sentir tot el que deia (també "les instruccions per seguir el concert d'un cantautor"), fins i tot quan Jordi Busquets es deixava anar amb la guitarra. Als Surfing Sirles, contents que Mishima els haguessin fet de "teloners", els va costar deixar-se anar, però quan s'hi van posar, amb Taxista , tot va ser com havia de ser: un febril ball de patacada punk.

Més continguts de