El cas dels titellaires és “distòpic i absurd”

Barcelona“Desgraciadament, les notícies actualitzen la nostra obra”, diu Jorge Usón, un dels actors del repartiment d’ Invernadero, l’obra de Harold Pinter que Mario Gas dirigeix al Teatre Lliure de Montjuïc des d’avui fins al 21 de febrer. Les notícies a què es va referir ahir Usón durant la presentació de l’obra a Barcelona són l’empresonament dels titellaires de la companyia Títeres desde Abajo. El cas evidencia una de les tesis de l’obra de Pinter: la capacitat de l’estat de generar mecanismes de poder la missió dels quals és aniquilar qualsevol dissidència. “Es tracta de matar el missatger, el que reflexiona. És absolutament distòpic i absurd”, assegura Tristán Ulloa, un altre dels actors d’aquest Invernadero, que arriba al Lliure un any després de l’estrena a Avilés i de fer temporada al Teatro de la Abadía de Madrid.

Segons Ulloa, “la grandesa de Pinter és la seva vigència”. El que el dramaturg britànic va plantejar a Invernadero en clau de comèdia negra és, en paraules de Mario Gas, una mena de “casa dels horrors” on una mort, un naixement i una rifa grotesca marquen el fil argumental de l’obra. Pinter la va escriure el 1958, consternat per la invasió soviètica a Hongria del 1956, però la va deixar aparcada durant vint anys. Quan la va estrenar a Londres el 1980 seguia vigent.

L’hivernacle és un sanatori anglès “aparentment benefactor, que amaga una institució d’aniquilació patrocinada pels serveis secrets de l’estat”, diu Gas. “En aquest sanatori, dirigit per gent molt grollera i incompetent, les víctimes són números, dissidents als quals es pretén amansir o eliminar”, recorda Ulloa. “És una obra que mostra el secretisme aniquilador dels estats totalitaris i dels democràtics”, afirma Gas.

Els set actors interpreten els treballadors de la institució, buròcrates al servei de la destrucció, perquè Pinter va optar per no mostrar les víctimes i centrar-se en els botxins. “Em sembla tota una troballa -diu Gas-. Els que expliquen les seves raons són els botxins”. “Pinter mostra un mecanisme d’opressió que també exerceix l’opressió dins del mateix mecanisme. És una opressió que no fa feliços ni els opressors”, explica Eduardo Mendoza, que va rebre l’encàrrec de Gas de traduir l’obra del premi Nobel.

Mediocres i estúpids

Segons l’actor Carlos Martos, els personatges que participen en aquest mecanisme de poder són “molt mediocres i estúpids”, i l’únic que saben fer és “fagocitar-se”. També l’únic personatge femení, “una femme fatale a qui ningú desitja i que només vol estar a prop de qui té el poder”, sintetitza Isabelle Stoffel. I qui mana és un exmilitar interpretat per Gonzalo de Castro que l’actor descriu com “un ésser amoral envoltat de gent sinistra”. Una definició precisa del poder.