Publicitat
Publicitat

Umberto Eco, el savi infinit

Mor l’escriptor i filòsof italià, autor d’‘El nom de la rosa’ i humanista eclèctic capaç de conciliar en la seva obra literària i assagística l’alta i la baixa cultura

En una entrevista del 2013 al New York Times, Umberto Eco va ser interrogat sobre el declivi de la cultura italiana. “Quin declivi? -replicava ell, burleta-. Encara hi sóc jo!” La fatxenderia no era un dels atributs del gran novel·lista, filòsof i semiòleg, mort divendres als 84 anys, però sí l’humor. Eco es reia una mica de l’estatus cultural que havia assolit la seva figura a Itàlia, on se’l considerava poc menys que l’últim gran humanista del país, un intel·lectual total capaç de sacsejar el pensament occidental amb assajos com Apocalíptics i integrats, de dignificar el bestseller amb el supervendes El nom de la rosa i d’enriquir la vida cultural i acadèmica amb la seva veu crítica i els seus projectes educatius. Un bibliòfil contumaç, un home savi -“L’home que ho sabia tot”, ha titulat en primera pàgina el seu diari, La Reppublica - que no marcava línies vermelles entre l’alta i la baixa cultura i que sentia tanta passió per l’estètica medieval com pel còmic nord-americà.

La semiòtica va ser l’àmbit principal dels seus estudis acadèmics. Eco ocupava la càtedra d’aquesta matèria a la Universitat de Bolonya, la més antiga d’Europa, i va escriure una vintena de tractats en què i nterpretava la cultura a través dels seus símbols i signes, ja fos a partir del llenguatge i les banderes o dels còmics, la roba i la música. A Opera aperta, un influent assaig del 1962, reformulava la relació entre obra i lector, convertint el segon en coautor del text a partir de la pluralitat d’ordres i sentits. I en el cèlebre Apocalíptics i integrats, del 1965, examinava les diferents posicions davant la cultura de masses i els mitjans de comunicació a través dels seus mites.

Un pont entre dos mons

L’escriptor va compaginar la seva activitat acadèmica i assagística amb l’ estudi de la cultura popular, a la qual es va aficionar de petit devorant les obres de Jules Verne i Marco Polo i còmics d’aventures a casa del seu avi. És famosa la seva anàlisi de Casablanca : comparava la pel·lícula amb la Sagrada Família de Gaudí i la definia com una destil·lació del mite de la renúncia eròtica que anava directament a l’inconscient col·lectiu del públic. Eco va ser un pont entre els dos mons: els seus assajos estaven plens de referències pop com Superman i Retorn al futur, i les seves novel·les més populars, de preocupacions estètiques i erudició filosòfica i històrica.

El millor exemple de la capacitat d’Umberto Eco per unir els dos àmbits és la seva primera novel·la, El nom de la rosa (1980), ambientada en un monestir italià del segle XIV on s’estan produint assassinats de monjos per ocultar l’existència d’un tractat filosòfic d’Aristòtil que es creia perdut. Un relat que es pot llegir en clau detectivesca, històrica o al·legòrica, protagonitzat pel monjo franciscà Guillem de Baskerville, que es podria considerar tant una variació medieval de Sherlock Holmes com un alter ego del mateix autor pel seu amor als llibres i la cultura. Insaciable bibliòfil, Eco va reunir una col·lecció de més de 50.000 volums que ocupaven dues plantes de casa seva, plena de manuscrits medievals, i amb un interès especial per les falsedats històriques.

L’escriptor no repetiria mai un èxit com el d’ El nom de la rosa (més de 15 milions d’exemplars), però la seva carrera novel·lística continuaria amb títols com El pèndol de Foucault (1988), que gira al voltant d’un complot que involucra esoterisme i fórmules matemàtiques, o l’històric Baudolino (2000), en què les increïbles aventures d’un jove camperol del segle XII es barregen amb debats filosòfics i mitologia medieval. La seva última novel·la, Número zero (Rosa dels Vents, 2015), alertava sobre la crisi del periodisme a través d’una història ambientada en la Itàlia del 1992 sobre un empresari que crea un diari per manipular els polítics i intimidar els seus rivals. La seva veu crítica sobre els mitjans també es va fer sentir en els articles que publicava a la premsa - l’ARA n’havia publicat- i en les conferències i xerrades que oferia arreu del món. Mai no va defugir el comentari polític i va alçar la veu contra Berlusconi, subratllant que el veritable problema no era l’empresari “sinó la societat italiana per haver-li permès acumular tant de poder”.

L’erudició és divertida

El filòsof Fernando Savater  ha recordat aquest dissabte la curiositat voraç d’Eco: “Tenia coneixements en molts àmbits, alguns d’ells molt abstrusos i d’altres de molt populars. Era un ésser polifònic que s’ho volia passar bé i una de les coses amb què més es divertia era l’erudició”. Admetia que feia un ús habitual de la Wikipedia i la defensava, tot i que n’assenyalava els defectes, però creia absolutament en el futur del llibre, sobre el qual conversava amb Jean-Claude Carrière a Nadie acabará con los libros. “El llibre és com la cullera, el martell, la roda i les tisores. Un cop s’ha inventat ja no es pot millorar; ha superat la prova del temps”, deia.

Eco va rebre premis com l’Strega -màxim guardó literari d’Itàlia-; el Médicis, de França, i el Príncep d’Astúries de comunicació i humanitats. També el van nomenar honoris causa d’una vintena d’universitats i c avaller de la Legió d’Honor francesa. Però tot i ser proposat algun cop al Nobel, sempre es va quedar a les portes de rebre’l, com ha lamentat el filòsof Rafael Argullol, que ha criticat que l’acadèmia sueca no valorés una obra que “va reunir perfectament una reflexió teòrica i de creació literària”. No obstant això, Eco s’ho prenia amb humor. La posteritat, per a ell, no residia en els premis, sinó en les biblioteques.

Més continguts de