Les escultures d’un explorador anomenat Sergi Aguilar

Barcelona“L’exposició no és una antològica ni una retrospectiva, perquè això implicaria tancar les mirades sobre la meva obra, i estic en forma per no haver-ho de fer”, afirmava l’escultor Sergi Aguilar sobre l’exposició que el Macba li dedica a partir d’avui. Sergi Aguilar. Revers/Anvers (1972-2015) recrea precisament l’ambient de l’estudi de l’artista, també conegut com a director de la Fundació Suñol. Algunes de les més de 60 obres que la formen estan exposades damunt de peanyes, taules de fusta industrial, i també hi ha algunes prestatgeries plenes de peces.

A més del taller d’un artista, les peces exposades poden evocar també el gabinet d’un explorador, d’un paisatgista o d’un místic. L’obra més antiga, titulada Tronc, espai, terra, eina, reflecteix la troballa que l’artista va fer a Menorca el 1972 d’uns petits troncs bifurcats, utilitzats per la població local per fer eines. Més de 40 anys més tard d’aquell descobriment, l’artista afirma que ha tornat a mirar la natura. Així i tot, la natura està present en moltes de les seves peces: Ruta vermella i Ruta grisa recorden els esquelets de dues muntanyes. Les referències al territori també es troben en peces de petit format que evoquen fites, i en les obres que remeten a l’horitzó que es troben al final de recorregut. A més, hi ha un altre d’aquests horitzons, de grans dimensions, realitzat amb feltre i titulat Cara NNO a l’exterior de la sala. Els horitzons de Sergi Aguilar estan plens de cordills i anotacions, com si els hagués realitzat un explorador que vol acotar un territori o recordar una ruta, com en el cas de Res de no es detura. El conjunt de la mostra no només es pot veure com una actualització de la tradició de l’escultura, sinó també de la tradició del paisatgisme, traslladat a formes abstractes.

Escultures desmaterialitzades

“Estic molt a cavall d’un canvi de generacions -va explicar ahir l’artista sobre la seva trajectòria-. Quan vaig començar era molt inamovible i això em va portar a un camí sense sortida. Em sento molt còmode on sóc ara perquè crec que tinc més espai. Vaig arribar a la conclusió que com a escultor clàssic em puc desmaterialitzar. No entenc l’escultura com un ens corpori, sinó com un ens de circulació, viatge i paisatge”. Els viatges són una de les fonts que nodreixen l’obra de Sergi Aguilar, com es pot veure en el conjunt de 153 dibuixos titulat Entre viatges. L’exposició també inclou dues fotografies de paisatges desèrtics de Líbia. “Una travessa pel sud d’Algèria em va proporcionar una experiència que havia llegit en alguns llibres i articles però que no havia viscut fins a aquell moment: transitar per una àrea de desert, per un espai que considerem buit, encara que de fet no ho sigui. Grans extensions d’espai i matèria se succeeixen contínuament com si volguessin demostrar què és més potent, més necessari, si la vacuïtat o la matèria”, diu el text de l’artista inclòs en el llibre que acompanya la mostra. A més de l’austeritat, la concentració de les formes revela una essència humana i transcendent. Les peces en marbre negre dels anys 70 i 80 podrien ser els tòtems d’una cultura desconeguda trobats per un arqueòleg en un jaciment.

El comissari de la mostra va ser l’ex conservador en cap del museu Valentín Roma, cessat arran de la polèmica de l’exposició La bèstia i el sobirà. “La mostra estava tancada quan va esclatar la crisi”, va recordar Aguilar, però Roma no ha volgut constar públicament com a comissari. L’artista va assumir el muntatge de la mostra i ha respectat l’exposició prevista tret de dues peces que finalment va retirar.