Publicitat
Publicitat

Al cinema i als llibres, mai l'amic retrobat proporciona la més mínima alegria

Un goig sense alegria

ARates al jardí , un dietari de Valentí Puig del 1985, editat ara i que vostès no s'haurien de deixar perdre, hi apareix un passatge que s'ha convertit en una constant del cinema, de la literatura i d'aquest altre gènere, artesà i dessaborit, que és la vida real: a l'atzar, pel carrer o en una barra de bar, algú es troba un antic company d'escola que feia temps que no veia. Sempre es narra amb el mateix patró de sastre: el reconeixement, la sorpresa, l'alegria inicial, la trivialitat de les dades intercanviades (feina, fills, cases), la fatiga instantània, el menyspreu civilitzat, el desig sobtat de perdre'l de vista. I l'amic retrobat sempre és el mateix, com si fóssim dins de l'episodi aquell de La dimensió desconeguda o bé d' Històries imprevistes -ara no me'n recordo, em sap greu, vaig perdent facultats- que narra que, en tots els accidents de trànsit, sempre són els mateixos passavolants els que s'acosten a socórrer l'accidentat. Tan inquietants i enigmàtics, sobretot aquella vella amb ulleres de carei. Si m'accidento i se m'acosta, no responc dels meus actes.

El narrador -Puig, a Rates al jardí - es reserva el millor paper, el de l'escèptic sagaç i distanciat, mentre que l'amic retrobat és un ésser anodí, aclaparat i petulant alhora, engolit per una feina sense atractius, amb una vida ensopida, entre familiar i desenganyada.

Perquè se'n facin una idea clara, Mutis, l'amic de Puig, duu un blazer creuat amb una corbata Hermes o Loewe (el detall del blazer l'atribueixo a una crueltat subtil de Puig). Fa de farmacèutic, amb dos establiments, l'un a Palma i l'altre a Calvià.

El cas és que, unes planes més endavant, Puig es torna a trobar un altre antic company d'escola i es repeteix la mateixa escena, amb algun matís, perquè aquest segon és un perdonavides. De nou el tedi i els compliments.

Al cinema, als llibres, mai l'amic retrobat proporciona la més mínima alegria, mai és algú agradable, benhumorat i intel·ligent, amb qui ve de gust compartir uns minuts a peu dret en una vorera o unes patates Torres en un bar. Sempre és un home que mena una vida insulsa, irritant o naufragada, que arrossega una rastellera de fracassos mal dissimulats i és un carallot, un pesat, un fatxenda. Algú que, quan us intercanvieu els telèfons, n'hi dónes un de fals.

Més continguts de