Publicitat
Publicitat

Gus van Sant: "A l'adolescència és quan som més llestos"

Joventut "Als 23 o 24 anys et comences a congelar i a convertir-te en adult" Tècnica "Fem preses silencioses per obtenir certes expressions" Desconeguts "Fa que puguis projectar la teva imatge en l'actor"

Gairebé podríem dir que les llàgrimes formen part del preu de l'entrada en la nova proposta que el cineasta Gus van Sant ha portat a la gran pantalla. Després de parlar de la tragèdia en la mort adolescent prematura i salvatge a Elephant, Van Sant torna a abordar l'adolescència amb Restless. La jove Annabel (Mia Wasikowska) té una malaltia terminal però continua lluitant per fer una vida relativament normal. Tot canvia el dia que coneix Enoch (Henry Hopper), un noi a qui li agrada anar a enterraments de desconeguts i que només es fa amb el fantasma d'un pilot japonès de la Segona Guerra Mundial.

Què el va decidir a dirigir Restless ?

La combinació entre el guió, els dos protagonistes i la manera com es coneixen en la primera escena i continuen junts durant tota la pel·lícula. La història és sobre ells dos junts tota l'estona, sense estar dividida en altres històries. Em va semblar molt europeu, molt nouvelle vague.

El tema adolescent es repeteix en la seva filmografia ( Elephant , A la recerca d'en Forrester, L'indomable Will Hunting , El meu Idaho privat , Paranoid Park ).

Un dels motius pels quals m'agrada abordar aquest tema és que es tracta del període més vibrant de la vida d'una persona. És un moment en què aprens coses per primer cop. Un cop fas 23 o 24 anys comences a congelar-te i a convertir-te en adult. Crec que una de les meves rareses adolescents preferides és el poeta Arthur Rimbaud, que va deixar d'escriure quan va fer vint anys. Quan la gent el reconeixia anys després i li deien que havia estat un poeta famós a París, ell responia que només havia estat fantasia i estupidesa. Va donar l'esquena a tot allò perquè havia crescut. Però jo crec que l'adolescència és un dels períodes més intensament creatius i quan som més llestos.

Li agrada treballar amb cares desconegudes.

En el cas de Restless, la Mia ja tenia molta experiència. En Henry no havia fet cap pel·lícula però sí molt teatre. Quan ets un desconegut, com en Henry, per exemple, dónes a l'audiència l'oportunitat de no saber exactament a què s'exposen perquè no han vist l'actor abans. Per a mi això fa que sigui més fàcil projectar la meva imatge en el seu personatge.

Durant el rodatge, i per primar el naturalisme, van fer servir la tècnica de les preses silencioses. En què consisteix?

Després d'haver fet una escena diverses vegades i d'haver aconseguit la presa que farem servir, aleshores en fem una versió silenciosa. Els actors van dient el guió mentalment. D'aquesta manera obtenim certes expressions. A El meu nom és Harvey Milk també vam fer-ho amb les escenes de guió més llargues.

Què més van fer els actors per aconseguir aquesta naturalitat?

Es van convertir una mica en els seus personatges. Passaven molta estona junts i es feien visites sovint. A més, són tan bons que la seva feina va acabar estant per sobre de les meves habilitats com a director tècnic o teatral. Hi ha directors que els haguessin seguit de més a prop i els haguessin intentat guiar, però jo només intentava veure el que se'ls acudia per reaccionar-hi, enlloc de guiar-los psicològicament al llarg del seu procés.

Més continguts de