Publicitat
Publicitat

FESTIVALS MUSICALS

El PopArb 2012 tanca amb un jornada amb molt de rock

Una nit amb els fenòmens Mujeres i Love of Lesbian

Existeix un intangible, una sensibilitat especial, que permet que en una mateixa nit actuïn de manera consecutiva dos grups tan diferents l'un de l'altre com Love of Lesbian i Mujeres, i que abans hagin tocat Very Pomelo i Biscuit. Les diferències són estilístiques, conceptuals i fins i tot generacionals, però la transversalitat del públic de la música independent dóna sentit a una programació que dissabte també incloïa la presentació al PopArb d'Arthur Caravan, el retorn de Brighton 64, la cloenda amb Sidonie, el recital íntim de Maria Coma a Can Torres i les actuacions de tarda al Prat Rodó. Per cert, tot amb un so magnífic.

El cartell de la segona nit al recinte de Can Cassó permetia seguir dos fenòmens: la imparable carrera de Love of Lesbian com a grup de consens amb seguidors fidelíssims i la consolidació de Mujeres com a referent d'una generació de bandes que remenen amb criteri les essències del rock'n'roll.

Uns éssers únics

Love of Lesbian són un cas que cal estudiar. La majoria de les seves cançons no ho aposten tot a la tornada. Les lletres de Santi Balmes són més aviat críptiques i no tenen fils argumentals transparents. Els jocs de paraules a vegades semblen acudits polipoètics dolents. La seva música convoca elements de l'imaginari del pop espanyol que no funcionen quan els rescaten altres grups. I malgrat tot, connecten amb un públic molt heterogeni que sobretot valora els seus concerts i que estableix un lligam molt sòlid amb Balmes, un paio normal , un frontman conscient del seu paper com a mèdium d'emocions, que confia més en la veu que en la presència.

Dissabte a Arbúcies va tornar a passar. El directe de Love of Lesbian va ser una lliçó d'efectivitat. El primer bloc es va construir amb una successió de microclímaxs: cançons com Nadie por la calles ; Los seres vacíos ; Wio, antenas y pijamas , i Maniobras de escapismo . Són peces que caminen a poc a poc fins a esclatar en crescendos èpics. La llarga experiència de directe els permet administrar les expectatives del públic, que acompanya el grup fins a una cerimònia de rendició que pocs grups són prou hàbils per gestionar. Love of Lesbian ho fan sense despentinar-se. És indie per a les masses vestit de normalitat.

El primer punt d'inflexió va arribar amb Allí donde solíamos gritar , que Balmes va començar a tocar tot sol, sense la resta de músics, però amb la complicitat coral dels espectadors. Després el concert es va enfilar fins al capdamunt de l'èpica lesbiana amb Incendios de nieve (amb els inevitables "lololós"); Houston, tenemos un poema ; Club de fans de John Boyd ... La gent va respondre ballant Si tú me dices Ben yo digo Affleck (amb l'herència d'Alaska & Dinarama), i el xou va acabar amb Algunas plantas : gairebé dues mil persones ajupides, com titelles moguts pels fils invisibles de Balmes. La imatge de la rendició i de l'èxit.

Els altres triomfadors van ser Mujeres. El quartet barceloní treballa sobre material noble i salvatge. Les cançons són seves però podrien ser clàssics del rock'n'roll. És fàcil entrar-hi, i un cop dins ja no hi ha sortida. La clau, més enllà de les cançons, és l'execució, amb precisió matemàtica i la velocitat justa, i amb unes guitarres que contagien entusiasme. Van tancar amb una versió de Run, run, run , de The Velvet Underground, i la sensació que ara com ara hi ha pocs directes tan frescos i contundents. El públic va acceptar el repte de Mujeres ballant i aixecant una bona polseguera davant de l'escenari.

La nit s'havia obert amb el rock del grup d'Alcoi Arthur Caravan. Van començar amb El dia de Tots Sants , que van tocar amb una fúria més pròpia d'un final de concert. Indie rock arrauxat i dards contra "els peperos ". El repertori, tot i que breu, va mostrar les diferents inquietuds del grup: el folk psicodèlic de L'amor és cec , l'empenta elèctrica de Vents i el compromís amb el passat i el present de la música valenciana, a través de dues versions: Plens de sol de bon matí, de Remigi Palmero (amb lletra de Vicent Andrés Estellés), i La cançó de l'alba , d'Hugo Mas.

El rock va continuar amb Biscuit i Very Pomelo, els primers amb un concentrat més sixties i els segons amb un exuberant passeig pels sons nòmades. Entremig, Brighton 64 es van citar amb la nostàlgia quan van sonar El mejor cóctel i La casa de la bomba , però els germans Gil també volen viure el present i van tocar tres cançons noves. Una és un efectiu antídot a l'actitud de mascle alfa de Loquillo. La sorpresa va ser l'aparició de Martí Sales, dels Surfing Sirles, per cantar Barcelona blues en català.

Més continguts de