Publicitat
Publicitat

'CAPRICHOS DE APOLO': HJALTALÍN LA [2] DE L'APOLO 22 DE MARÇ

El grup de Reykjavík Hjaltalín ofereix un concert desigual en la seva estrena a Barcelona

La nova sensació islandesa no acaba de convèncer

Hjaltalín -pronunciat amb una hac aspirada inicial- arribaven dimarts a Barcelona, en el seu debut a la ciutat, com la nova sensació de l'escena musical islandesa, seguint l'estela d'artistes i formacions del país àrtic amb projecció internacional com Björk i The Sugarcubes, Sigur Rós i Jónsi i, en menor mesura, múm. Hjaltalín ens visitaven com a part de la gira de promoció del llançament europeu del seu segon treball, Terminal (2009), un disc que va ser un èxit de vendes a Islàndia i que els va valdre diversos guardons en els premis de la indústria musical del seu país, així com reconeixement internacional.

Terminal és un disc en què el pop de cambra pel qual transiten Hjaltalín -que ara mateix té en la seva formació habitual un violí i un fagot- creix de manera exponencial perquè el septet islandès s'hi acompanya d'una orquestra sencera. El resultat és un disc eufòric, ple de crescendos grandiosos, que té en l'espectacular veu de la cantant Sigridur Thorlacius -que s'alterna davant del micròfon amb Högni Egilsson, compositor principal i guitarra del grup- un dels seus punts forts. Però també és un disc eclèctic, amb cançons pròximes al registre del musical -com el magnífic senzill Feels like sugar -, d'altres pròximes a la música disco ( Stay by you ) i d'altres de més experimentals ( Song from incidental music ). I en directe aquest eclecticisme no juga a favor dels islandesos.

Tot i l'absència de l'orquestra amb què van gravar Terminal , el septet (guitarra, baix, piano, violí, fagot, bateria i dues veus principals) va aconseguir reproduir amb prou fidelitat les cançons del seu disc estrella. Sota la direcció de l'extravagant Egilsson -cabells rossos molt llargs, samarreta escotada de color rosa i pantalons bombatxo marrons-, el septet va defensar amb energia i entusiasme les cançons més eufòriques i lluminoses del seu repertori, com Sweet impression s, Suitcase man o la citada Feels like sugar , amb la qual van donar pas als bisos. Cançons que es van revelar com les més eficaces, i que van posar Hjaltalín a l'altura dels Arcade Fire més optimistes i enganxosos, però amb veus molt superiors.

Però Hjaltalín tenen també una faceta més instrumental, més pròxima al post-rock i a l'experimentació, que a La [2] es va fer difícil de digerir. Moments sorollistes que es van prolongar en excés, i que van deixar Thorlacius desaprofitada i avorrida massa estona palplantada al mig de l'escenari. D'altra banda, en directe es van fer més evidents certes rutines, com l'abús del ritme marcial per part de la bateria o l'excés de girs melòdics i canvis estructurals en la composició de les cançons, que paradoxalment resultaven repetitius. Hjaltalín van ser molt grans en alguns moments, però també van avorrir bastant en d'altres.

El concert el va obrir el cantautor de Reykjavík Snorri Helgason, que acompanya Hjaltalín (la banda que portava en compartia membres) en la seva gira europea. Però venir de tan lluny per cantar un impersonal folk anglosaxó en anglès s'ho hauria pogut estalviar, la veritat.

Més continguts de