I si la plaga fossin les obvietats?

BarcelonaVivim en un món mercantilitzat on tot és objecte d’intercanvi i on els governs comptabilitzen activitats no reglades o directament il·legals, com la prostitució, dins del PIB. Una societat de subjectes econòmics més o menys organitzats, més o menys bons o dolents segons els límits que ens posem, però on són molt pocs els que refusen l’oportunitat de fer negoci. Ho sabem tots, i Victoria Szpunberg se’n fa ressò en l’última entrega de la trilogia Tot pels diners, coproduïda i estrenada al Teatre Lliure.

L’onzena plaga promet més del que dóna. L’amenaça bíblica del títol no és més que un recurs de desassossec operatiu en la primera escena de l’espectacle. Es tracta d’un sopar. Una parella en crisi i amb greus dificultats econòmiques en convida a sopar una altra amb l’objectiu d’aconseguir feina. Però la plàcida vetllada es veu alterada per unes rates que encerclen el jardí. Un plantejament atractiu i un element dramàtic interessant, un recurs metafòric que ens intriga però que, malauradament, es dilueix ràpidament en una successió d’escenes ben escrites i ben interpretades però que no singularitzen la mirada de l’autora sobre una realitat que sovinteja al teatre i on hi cap tot, des d’adopcions il·legals, ambicions d’executiu, la comercial sense ànima, l’enginyer aturat, fills de classes altes que s’han perdut i fins a la immigrant argentina que labura com cap d’ells, i on l’atractiu personatge de Dylan Bravo, l’únic que ha viatjat per les tres peces de la trilogia, hi sembla posat amb calçador amb una presència irrellevant.

La posada en escena de David Selvas es àgil i entretinguda, i els intèrprets, convincents. Però el conjunt deixa la impressió d’un text amb acabats defectuosos.